diumenge, 16 de gener de 2011

"Mirar endavant, no enrere" article de Quim Brugué sobre la societat del futur desprès de la crisi


Fa mesos que parlem de manera incansable i repetitiva sobre la crisi econòmica i sobre l'aparició, o no, de brots verds. Tothom hi diu la seva i, alhora, tothom sembla esperar la recuperació com un retorn dels vells temps; aquells en que podíem aprofitar el Nadal per viatjar al Carib, canviar de cotxe, omplir-nos de regals i gastar centenars o milers d'euros en menjar i beure. De fet, per tant, quan imaginem els famosos brots verds ho fem mirant al passat. Diuen que les crisis poden ser oportunitats, però això només és possible quan serveixen per mirar endavant, no endarrere.

També hi ha, en el nostre país, qui mira al futur. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat l'octubre de 2008, per exemple, va obrir una reflexió i un debat sobre els principals reptes del país i, consegüentment, sobre les línies prioritàries per al treball científic que hem d'emprendre a Catalunya. Al fil d'aquest full de ruta, com a segon exemple, la Fundació Josep Irla acaba de publicar un interessant llibre titulat Dotze reptes per al progrés socioeconòmic de Catalunya. Diàlegs amb 21 experts per afrontar amb daranties el segle XXI. Ni en el PNRI ni en el llibre sobre els 12 reptes s'esmenta la crisi econòmica i financera que avui ens té obsessionats.

Repeteixo, no es parla ni de com superar la crisi econòmica ni de com recuperar els índexs de creixement perduts. ¿Què ha passat? ¿S'han equivocat molt els nostres experts o és que la crisi econòmica no és la gran prioritat? Després de llegir els documents esmentats un tendeix a pensar que els experts no van mal orientats. Per una banda, es detecten els grans reptes de futur, mentre, per altra banda, la crisi econòmica es presenta com un mirall que ens enlluerna i no ens deixa veure més enllà. Un mirall que ens fa mirar obsessivament endarrere i que ens impedeix albirar allò que tenim davant. Estem efectivament enfront d'una situació aguda en el curt termini, però que pot estar desviant l'atenció d'allò que és fonamental en el llarg termini. En d'altres paraules, si la nostra única preocupació és com aconseguirem recuperar els nivells de riquesa de fa uns anys, ens estarem equivocant. Si només ens preocupa com tornem als nivells de consum de les passades festes, continuarem instal·lats en un model insostenible. Si només pensem com fer avançar el tren, quan vulguem reaccionar el tren ja s'haurà estavellat contra la paret.

L'actual crisi se'ns presenta com una severa advertència, però l'hem de saber interpretar adequadament. Aquesta crisi posa de manifest que no hem fet prou bé les coses i, per tant, no té sentit pretendre superar-la per tornar a caure en els mateixos errors. Aquesta crisi ens avisa que cal modificar el fons de les nostres actuacions i del nostre estil de vida. No es tracta de veure com ens ho fem per poder continuar vivint per sobre de les nostres possibilitats, sinó de com prenem consciència i com ens preparem per a un món on això ja no és possible.

La crisi econòmica és un senyal d'alarma, un símptoma; però, tal com ens expliquen els experts, la malaltia va més enllà. Els reptes del segle XXI, no ho oblidem, tenen a veure amb l'energia i el canvi climàtic, amb la complexitat i la cohesió social, amb la salut i el benestar de les persones, amb la cultura i amb la seguretat, amb el coneixement i les noves tecnologies. Hem de sortir de la crisi per construir un nou model econòmic i social, no per recuperar l'antic. Un model en què haurem d'assumir que som més pobres i on ens caldrà ser més solidaris, un model on haurem de pensar més en el futur que construïm per als nostres fills que en el present que explotem per satisfer els nostres desitjos, un model on la quantitat (de tot) haurà de deixar pas a la qualitat, un model on la lògica inassolible del creixement continuat haurà de deixar pas a la lògica de l'equilibri i la moderació.

Davant la crisi hi ha qui proposa agafar el timó amb força i determinació, quan potser hauríem de pensar a moure el timó i canviar el rumb. Ja sé que el rumb de sempre ens dóna confiança i seguretat, mentre que els canvis generen incertesa i temor. Ja sé que les comoditats dels vells temps són més atractives que els interrogants que acompanyen el futur. Ja sé que a tots ens agrada més pensar que el progrés és il·limitat que no assumir l'obvietat que no ho és. Tot això ho sé; però també sé que mirant endarrere repetirem els vells errors, quan allò que necessitem són noves solucions.

Article d'opinió de Quim Brugué a l'edició de El Punt del 15 de gener de 2011