Fragments interiors.

Lectures d'estiu-V: El Futuro y sus enemigos de Daniel Innerarity (III)

2011-08-28T15:25:00.002+02:00

Daniel Innerarity: El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política. Barcelona, Paidós, 2009 (Col. Estado y sociedad, 165)

“Uno de los principales problemas que se nos plantean es precisamente el que se deriva del contraste entre la rapidez de los cambios sociales y la lentitud de la política. Los Estados son demasiado lentos con relación a la velocidad de las transacciones globales. La formación, la política y el derecho no aguantan el ritmo del mundo globalizado. Sus instituciones pierden progresivamente capacidad de configuración sobre los procesos de aceleración técnica y social. Gobernar se convierte en un problema. Bajo la complejidad de las exigencias de decidir y la presión mediática de inmediatez, las instituciones políticas ven reducida su esfera de influencia, en el mejor de los casos, a la reparación de los daños generados por el sistema económico y tecnológico…
Ésta es la rázón por la cual es Estado, que surgió como un elemento dinamizador de las de las sociedades modernas, aparece hoy como una figura de la ralentización social. Las administraciones, la burocracia, se presentan como paradigmas de lentitud, ineficacia e inflexibilidad. Todos los procesos de desburocratización o descentralización están motivados por esa presión de las administraciones públicas. Esta búsqueda desesperada de eficacia explica también el desplazamiento de los procedimientos de decisión desde los ámbitos de la política democrática a otros escenarios más ágiles, pero menos representativos y democráticos.” (pág. 149-150)

“Por eso la izquierda del siglo XXI debe poner cuidado en distinguirse del altermundialismo, lo que no significa que no hay problemas graves a los que hay de buscar una solución o que deba abandonarse la posición crítica, pero sin ceder a la letanía de deplorar la pérdida de influencia sobre el curso general del mundo. En lugar de proclamar que “otro mundo es posible”, más vale imaginar otras maneras de concebir y actuar sobre este mundo. La idea de que no se puede hacer nada frente a la globalización es una disculpa de la pereza política. Lo que no se puede es actuar como antes. La izquierda no se librará de ese pesimismo que la atenaza mientras no se esfuerce en aprovechar las posibilidades que genera la mundialización y en orientar el cambio social en un sentido más justo e igualitario” (pág. 196)

“Que la política sea una configuración del futuro quiere decir que en ella se realiza una peculiar lucha contra el destino, contra el mundo de los hechos presentados como indiscutibles. La política es el esfuerzo de transformar la fatalidad en responsabilidad. Una de las cosas que más merecen ser protegidas de nuestra tradición democrática es precisamente el rechazo del destino que se traduce en la voluntad de descubrir, comprender y transformar. El futuro depende de nuestras decisiones y compromisos más de lo que pensaron quienes elaboraron la idea moderna de progreso…El futuro no es tanto algo que deba adivinarse como algo que debemos imaginar y construir. La gran cuestión no es, por tanto, qué nos espera, sino qué vamos a hacer, sustituir las grandes disculpas ideológicas por los proyectos concretos” (pág. 200-201)

“La política es una combinación singular de visión y pasión, de perspectiva y determinación, por la que no dejamos de percibir la realidad como es, pero al mismo tiempo nos proyectamos más allá de lo meramente dado; es conciencia de los límites y voluntad de superarlos. La política sin visión se pierde en el ajetreo cotidianos y acabamos llegando adonde realmente no deseábamos; pero si le falta pasión, la política se muestra incapaz de hacer frente a la resistencia fatal de los hechos, a los que se acomoda fatalmente, sin llegar adonde se había propuesto.” (pág.201)

“…lo mejor que puede hacerse frente a una concepción conservadora de la política es combatirle en el terreno de la realidad, discutir su concepción de la realidad….A la derecha no debe oponérsele una ensoñación sino otra descripción de la realidad que sea mejor. La batalla no se gana mediante la apelación genérica a otro mundo sino en la lucha por describir la realidad de otra manera…Sería catastrófico dar por perdida la definición del campo de juego, aceptando alguna de las dos posibilidades que se le ofrecen: competir en la pugna por gestionar mejor esa realidad o combatirla desde un moralismo defensivo.
Contra los administradores oficiales del realismo hay que defender que la política no es mera administración, ni mera adaptación, sino configuración, diseño de los marcos de actuación, adivinación del futuro. ..El tipo de acción que es la política no opera únicamente con meras relga de la experiencia…Quien sea capaz de concebir esta incertidumbre como oportunidad, verá cómo la erosión de algunos conceptos tradicionales hace nuevamente posible la política como fuerza de innovación y transformación. Es urgente llevar a cabo una redefinición del sentido y de los objetivos de la acción política a partir de la idea de que en ella se conoce, es decir, se descubren aspectos de la realidad y posibilidades de acción que no pueden percibirse desde nuestras prácticas rutinarias y nuestros debates preconstituidos.” (pág. 204-205)

“La esperanza no es ilusión sin conocimiento. Si tenemos derecho a seguir esperando es gracias a la convicción de que los ideales de verdad y justicia tienen algún valor de explicación de la realidad y alguna viabilidad en este mundo; que la lógica de las cosas puede coincidir, al menos en parte, con la lógica de los valores…
Por eso defiendo un escepticismo más bien optimista, que tiene pocas cosas seguras pero muchas por posibles. Podría hablarse en este sentido de una esperanza democrática (Westbrook 2005), que no es ingenua ni demasiado confiada, que tiene la suficiente decepción a sus espaldas como para no fiarse excesivamente en las promesas pero a la que esa experiencia no le impide aspirar a lo mejor” (pág. 207-208)

Lectures d'estiu-V: El Futuro y sus enemigos de Daniel Innerarity (II)

2011-08-26T15:24:00.002+02:00

Daniel Innerarity: El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política. Barcelona, Paidós, 2009 (Col. Estado y sociedad, 165)

“Hay una sospecha razonable de que la política democrática está sistemáticamente y problemáticamente fijada en el presente. ¿Cuáles son las razones de esta focalización autista en el presente? Podrían sintetizarse en unas de tipo estructural derivadas de la aceleración del tiempo social, la periodización electoral, el régimen de la demoscopia y el comportamiento de los electores, las tendencias demográficas y la presión organizada de los intereses” (pág. 23)

“¿Es justo formular una “preferencia temporal por los actualmente vivos?¿No sería esto una versión temporal del privilegio que algunos quieren realizar en el espacio, una especie de colonialismo temporal?. En ambos casos se establece una complicidad del “nosotros” a costa de un tercero: si en el exclusivismo de los espacios era el de fuera, en el imperialismo temporal es el de después quien corre con los gastos de nuestra preferencia. (Pág. 29)

“Somos “okupas” del presente…Cuanto más vivimos para nuestro propio presente, pmenos en condiciones estaremos de comprender y respetar los “ahoras” de los otros. Cuando los contextos de acción se extienden en el espacio hasta afectar a personas del otro punto del mundo y en el tiempo condicionando el futuro de otros cercanos y distantes, entonces hay muchos conceptos y prácticas que requieren una profunda revisión …debe ser tomado en consideración reflexivamente, lo que significa hacer transparente los condicionamientos implícitos y convertirlos en objeto de procesos democráticos. Una de las exigencias éticas y políticas fundamentales consiste precisamente en ampliar el horizonte temporal. Dicho sumariamente: dejar de considerar el futuro como el basurero del presente” (pág.31)

“La interdependencia de las generaciones exige un nuevo modelo de contrato social…El modelo de contrato social que regula únicamente las obligaciones entre los contemporáneos ha de ampliarse hacia los sujetos futuros…Las cuestiones de justicia intergeneracional no se resuelven con una lógica de la reciprocidad, sino con una ética de la transmisión…
En el fondo de la cuestión de las generaciones futuras, lo que está en juego es la noción misma de humanidad” (pág. 33-34)

“La principal urgencia de las democracias contemporáneas no es acelerar los procesos sociales sino recuperar el porvenir. Hay que volver a situar el futuro en un lugar privilegiado de la agenda de las sociedades democráticas” (pág. 37)

“La cuestión es encontrar correctamente el registro temporal para cada problema y articular el corto y largo plazo de manera apropiada a la naturaleza de lo que se quiere resolver…
La política se ha desarrollado tradicionalmente como una cuestión de espacio y objetos. Su esfera de responsabilidad se extendía a un territorio, a sus recursos y la distribución de sus bienes. Se encargaba de cosas que podían ser medidas y contadas: territorios, tente, instituciones, presupuestos, materias y precios. Con los debates acerca del cambio climático, la energía nuclear, la ingeniería genética, la gestión de los riesgos financieros, el futuro ha irrumpido en la política del presente” (pág. 42)

“El futuro se ha convertido en un problema…pero tal vez también la vía de solución para Procter a una reforma de la política. Nuestro mayor desafío consiste en volver a pensar y articular en la práctica la relación entre acción, conocimiento y responsabilidad….
Esta repolitización del futuro viene propiciada por la conciencia de su carácter abierto, en buena medida desconocido, pero también por la conciencia de que el futuro es estructurado por la acción presente. Esta combinación de incertidumbre y responsabilidad lo convierte en un asunto eminentemente político, es decir, sujeto a los procedimientos de deliberación y legitimación colectiva” (pág. 43)

“El futuro ha de ser gestionado mediante procesos que representen una gran innovación institucional” (pág. 44)

Lectures d'estiu-V: El Futuro y sus enemigos de Daniel Innerarity (I)

2011-08-24T16:15:00.002+02:00

Hay libros que pasan, otros a los que dejas pasar, otros que te dejan un buen sabor, otros que quieres olvidar por el tiempo desperdiciado en su lectura, otros que son de obligado cumplimiento y otros, los menos, son los que caen en tus manos en el momento oportuno y que pasan a ser inolvidables para tu educación sentimental y vital.

Es lo que me ha pasado con el libro de Daniel Innerarity: El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política. Barcelona, Paidós, 2009 (Col. Estado y sociedad, 165)

Era una lectura que, a priori, prometía, por el autor, de solvencia probada, y por la temática, el futuro y la política. Pues bien el libro de Innerarity sobrepasa cualquier previsión optimista. Es un libro que te hace repensar muchas cosas, observar la realidad social y política desde perspectivas nuevas, amplias y con objetos de análisis y enfoques diferentes y no habituales en la literatura política, ni en la sociológica, ni en la praxis institucional ni política, ni, por supuesto, en la de los medios de comunicación.

El autor nos deja un mensaje optimista y es que mientras el hombre y la mujer sean animales sociales, con capacidad de incidir democráticamente en el presente y el futuro político, hay esperanza y hay futuro para moldear la vida colectiva con más justicia social. En un momento de crisis de confianza en el papel de la política como fuerza de transformación social, el libro de Innerarity es un balón de oxígeno, imprescindible, para cualquier persona interesada en buscar un sentido social a nuestra compleja realidad, sin excluir u olvidar el futuro.

Lo recomendable es leer el libro, pero, por si después de las vacaciones, las urgencias no dejan espacio para la lectura y la reflexión, os dejo, en tres entradas del blog, algunos párrafos con algunas de las ideas y análisis que me han parecido interesantes.

"Buena parte de nuestros malestares y de nuestra escasa racionalidad colectiva se deben al hecho de que las sociedades democráticas no se relacionan nada bien con el futuro. De entrada, por que todo el sistema político y la cultura en general están volcados sobre el presente inmediato y poirque nuestra relación con el futuro colectivo no es de esperanza y proyecto, sino más bien de precaución e improvisación." (pág.11-12)

"Este libro trata de contribuir a una nueva teoríca del tiempo social en uno de sus aspectos más relevantes-cómo se relaciona la sociedad con su futuro, cómo se anticipa, cómo se decide y configura- extrayendo de esta perspectiva una serie de lecciones que pueden ayudar a una renovación de nuestro modo de entender y llevar a cabo la política." (pág. 13)

"Toda teoría de la sociedad debe ser hoy una teoría del timpo y especialmente del empleo que hacemos del futuro. Y es que la crisis de la política tiene mucho que ver con una crisis del futuro y de su creciente ilegibilidad. La transformación que las sociedades democráticas necesitan vendrá de la mano de una apertura a considerar el futuro como su especio más interesante de acción, si acertamos a la hora de establecer procedimientos para liberarnos de la tiranía del corto plazo y abrirnos hacia el horizonte más ambicioso de la longue durée". (pág. 13)

"...nuestro actual desafío no es otro que estructurar nuevamente el tiempo en la era de la globalización. La tarea principal de la política democrática es la de establecer la mediación entre la herencia del pasado, las prioridades del presente y los desafíos del futuro." (pág. 13)

"El futuro tiene malos abogados en el presente y padece debilidad crónica. El problema de nuestras democrácias es que el antagonismo político está absorbido por el presente...La lógica de lo urgente desestructura nuestra relación con el tiempo, subordinado siempre al momento presente". (pág. 14)

"No es la urgencia lo que impide elaborar proyectos a largo plazo, sino la ausencia de proyecto la que nos somete a la tiranía del presente. El movimiento contemporáneo, la adaptación incesante al cambio que se nos exige, es vivido conforme a una lógica de la supervivencia, no de la esperanza. A fuerza de explicar que los "grandes relatos" han muerto, su lugar ha sido ocupado por la defensa de los "derechos adquiridos"; ...donde no se prepara el futuro, la política se limita a gestionar el presente" (pág. 15)

"¿Quiénes son entonces loes enemigos del futuro que deben ser desenmascarados?...Buena parte de la retórica de la innovación, por ejemplo, constituye una trivialización del futuro cuando no se inserta en un contexto social de sentido." (pág. 15)

"Si las utopías modernas pensaron el futuro en términos fundamentalmente de innovación social, la actual retórica del futuro parece haberlo restringido al ámbito de las innovaciones tecnológicas y los mercados espansivos.

El futuro se asociacia frecuentemente con la aceleración...La aceleraciónno es un rattrapage del futuro sino uno de sus principales enemigos. Además de la alternativa entre aceleración y desaceleración está la de verdadero y falso movimiento, en virtud de la cual advertimos que en ocasiones el aumento de la velocidad revela perplejidad, mientras que la reflexividad constituye la condición de posibilidades de cambios más profundos. En todo momento hay que distinguir el futuro de su apariencia. Sólo así podríamos explicar, por ejemplo, la paradoja de que tecnologías altamente destructivas se presentan como portadoras del futuro, mientras que, por ejemplo, las estrategias ecológicas que aseguran ese futuro puedan aparecer como conservadoras...Por eso una de las tareas críticas más importantes consiste en combatir el falso movimiento" (pág. 16-17)

“Entre los peores enemigos del futuro están también aquellos que se empeñan en neutralizar a toda costa su carácter abierto e imprevisible…Conceptos como resiliencia, riesgo, emergencia o gobernanza se han pensado como respuestas al fracaso de la planificación determinista, pero sin renunciar a una gestión inteligente y responsable del futuro. Se trataría de repensar el futuro como un escenario de libertad, una hipótesis o una promesa, y no como una realidad determinante, algo cuya mejor prueba se encuentra en el hecho de que el pasado esté lleno de futuros que no llegaron a realizarse” (pág. 17)

“…deberíamos reformular el antagonismo político que, desde la modernidad, ha sido fijado en torno a un esquema izquierda-derecha definido a partir de un supuesto movimiento de la historia. Progresistas y conservadores lo hay en todo el arco ideológico…Lo ideológicamente decisivo en la actualidad no es definirse en términos de movimiento o quietud, sino a partir de la contraposición entre el movimiento hacia el futuro y el movimiento a ninguna parte…El progresismo está hoy allá donde se ponen en marcha procesos para configurar el futuro desconocido, donde se gestiona responsablemente la incertidumbre.” (pág. 18)

“La cuestión decisiva es saber si nuestras democracias son capaces de anticipar posibilidades futuras en un contexto de gran incertidumbre, si están en condiciones de realizar proyectos y tensar el tiempo social, de articular intergeracionalmente a la sociedad, actuando en esas “sombras de futuro” (Axelrod 1984) con criterios de legitimidad y responsabilidad”. (pág.21)

“…una reintegración del futuro en la actividad política sea un elemento de transformación e innovación de la vida democrática” (pág.22)

Daniel Innerarity: El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política. Barcelona, Paidós, 2009 (Col. Estado y sociedad, 165)

Lectures d'estiu-IV: Tan cerca del aire de Gustavo Martín Garzo

2011-08-22T18:04:00.005+02:00

Foto: Lidia Larrosa (2010)

"Luego marché a Segovia, donde trabajé como bibliotecaria. La biblioteca municipal estaba en un edificio casi en ruinas, pero fui muy feliz con aquel trabajo. Apenas iba nadie a por libros y me pasaba las horas leyéndolos y conlocándolos. Las bibliotecas son como un gran almacén donde se guardan todas las emociones humanas. ¿Y sabes qué se aprende cuando paseas por ese almacén?: que pudeden traerse cosas de los sueños. Un escritor inglés escribió un poema en el que un joven sueña con un jardín fabuloso donde todo es perfecto. Paseando por sus senderos, ve un rosal radiante y toma distraído una de sus rosas. Pero sucede algo y se descubre, de golpe, acostado en el cuarto inmundo de una pensión. Comprende decepcionado que ese jardín sólo ha existido en su fantasíay, cuando trata de volver a dormirse, ve sobre la mesilla la rosa que acaba de cortar. Puede que el jardín fuera un sueño, pero se ha traído de él una flor.¿Es posible esto?. ¡Claro que lo es! El poeta no se limitó a soñar con un lugar maravilloso, sino que escribió un poema que yo podía leer. Ese poema era la rosa, una rosa de palabras."
Gustavo Martín Garzo: Tan cerca del aire. Barcelona, Plaza y Janés, 2010

Lectures d'estiu-III: Don Segundo Sombra de Ricardo Güiraldes

2011-08-20T19:41:00.003+02:00

"Pensé en Don Segundo Sombra, que en su paso por mi pueblo me llevó tras él, como podía haber llevado un abrojo de los cercos prendido en el chiripá.

Cinco años habían pasado sin que nos separarámos ni un solo día, durante nuestra penosa vida de reseros. Cinco años de ésos hacen de un chico un gaucho, cuando se ha tenido la suerte de vivirlos al lado de un hombre como el que yo llamaba mi padrino. Él fue quie me guió pacientemente hacia todos los conocimientos de hombre de pampa. Él me enseñó los saberes del resero, las artimañas del domador, el manejo del lazo y las boleadoras, la difícil ciencia de formar un buen caballo para el aparte y las pechadas, el entablar una tropilla y hacerla parar a mano en el campo, hasta poder agarrar los animales dónde y como quisiera. Viéndolo me hice listo para la preparación de lonjas y tientos con los que luego hacía mis bozales, riendas, cinchones, encimeras, así como para injerir lazos y colocar argollas y presillas.

Me volví médico de mi tropilla, bajo su vigilancia,y fui vaquiano para curar el mal del vaso dando vualta la pisada, el moquillo con la medida del perro o labrando un fiador con trozos de un mismo maslo, el mal de orina poniendo sobre los riñones una cataplasma de barro podrido, la renguera de arriba atando una cerda de la pata sana, los hormigueros con una chaira caliente, los nacidos, cerda brava y otros males, de diferentes modos.

También por él supe de la vida, la resistencia y la entereza en la lucha, el fatalismo en aceptar sin rezongos lo sucedido, la fuerza moral ante las aventuras sentimentales, la desconfianza para con las mujeres y la bebida, la prudencia entre los forasteros, la fe en los amigos."

Ricardo Güiraldes: Don Segundo Sombra, Madrid, Jorge Mesta ediciones, 2001 (pág. 68)

Lectures d'estiu-II: La mancha humana de Philip Roth

2011-08-18T19:19:00.002+02:00

Foto: CGLores, cuadro de Chagal de la Fundación F Maeght (Francia)

"Y, no obstante, después de su acción, explotó el sistema. Después de su acción, lo consiguió: nunca más vivió fuera de la protección de la ciudad amurallada que es la convención. O más bien vivió, al mismo tiempo, dentro por completo y, subrepticiamente, excluido del todo, tal era la plenitud de la vida particular que se ha había creado...El hombre que decide forjarse un nítido destino histórico, que emprende la tarea de soltar el resorte histórico, y que lo logra, que consigue con brillantez alterar su suerte personal, solo para caer en la trampa de la historia con la que no había contado: la historia que todavía no es historia, la historia que se hace ahora mismo, la historia que prolifera mientras escribo, añadiendo un minuto a la vez, y que comprenderán mejor en el futuro de lo que jamás la comprendemos nosotros. El nosotros que es ineludibles: el momento presente, la suerte común, el talante actual, la mentalidad de tu país, la llave estranguladora de la historia que es su propio tiempo. Debilitado por la naturaleza aterradoramente provisional de todo". Philip Roth: La mancha humana. Barcelona, Debolsillo, 2010 (pág. 402-403)

¿Estamos en el camino equivocado para salir de la crisis?: dos premios nobel de economía lo avisan

2011-08-16T18:15:00.007+02:00

En estos días asistimos, perplejos, a la debacle del sistema financiero nacional e internacional, a lo que parece otra nueva fase de agudización de la crisis que empezó en 2008. Y cuando tratas de averiguar las causas de este enésimo crack financiero sólo intuyes que hay grupos de interés, o sea personas, que detrás de esta situación, están ganando muchísimo dinero, aunque sea a costa de poner en peligro el propio sistema económico y social de los países occidentales y, lo más grave, el bienestar y el futuro de muchas personas que viven de su trabajo. Pero, si ya es difícil desentrañar qué y quienes están moviendo los hilos de esta crisis, más difícil todavía es encontrar la receta mágica o el tratamiento eficaz para salir, bien y rápido, de esta situación.

Los mismos gurús de la economía y la política que nos han llevado a la crisis que padecemos, recetaban la desregularización absoluta de los mercados y las finanzas, acompañado de la minimización de los estados y la política, fueron los que acudieron al dinero público para salvar sus negocios en los momentos de pánico. Pues bien, esos mismos ideólogos, ahora denuncian el endeudamiento de las cuentas públicas, como si ellos no tuvieran ningún papel en la situación creada. Ellos, que han provocado la crisis, a los que hemos salvado del hundimiento y no han pagado nada por ello, ahora no sólo se atreven a dar lecciones de qué hay que hacer, si no que nos imponen la receta a los demás: bajar la deuda de los estados a costa de hacer recortes drásticos en prestaciones sociales y en inversiones, sin ofrecer otras soluciones económicas capaces de crear empleo. Suena a lo que hacían las abuelas con el aceite de ricino cuando alguien tenía algún problema estomacal, o bien se curaba o se quedaba en el intento.

Parece que en esta trampa están atrapados todos los gobiernos, incluso los pocos socialdemócratas que quedan en el mundo, las empresas y los trabajador@s, sin que se intuya un aparente camino distinto. Pero, en este panorama desolador, hay voces, que nos están diciendo que para salir de la crisis hay otros caminos, otras medicinas. Tanto JOSEPH E.STIGLITZ como PAUL KRUGMAN, ambos premios Nobel de economía, recetan un tratamiento opuesto al que vemos se esta implantado en toda Europa y EEUU. Ellos apuestan por políticas económicas dirigidas des de los estados y des de la política para revitalizar la economía, crear empleo, consumo y recursos para pagar los servicios y, a la larga, ir bajando la deuda pública. Ambos sostienen que obsesionarse por bajar, como sea, las deudas públicas sólo nos llevan a un camino sin salida, al precipicio social, que es el más peligroso para la economía. Esperemos que no sean voces que claman en el desierto y que los empecemos no sólo a escuchar si no a oír, para iniciar ese otro camino posible. Es urgente que tengamos una política capaz de imponerse a los mercados y al poderoso sistema financiero internacional, a ese capitalismo global sin alma.

"Deberíamos estar reconstruyendo escuelas, redes de distribución de agua, carreteras y demás"

La crisis secuestrada, de Paul Krugman en el País (14-8-2011)

Les ha dejado la agitación de los mercados con una sensación de miedo? Bueno, pues debería. Está claro que la crisis económica que empezó en 2008 no ha terminado ni mucho menos.

Pero hay otra emoción que deberían sentir: ira. Porque lo que estamos viendo ahora es lo que pasa cuando la gente influyente se aprovecha de una crisis en vez de tratar de resolverla.

Durante más de un año y medio -desde que el presidente Obama decidió convertir los déficits, y no los puestos de trabajo, en el tema central de su discurso sobre el Estado de la Unión de 2010- hemos mantenido un debate público que ha estado dominado por las preocupaciones presupuestarias, mientras que prácticamente se ha hecho caso omiso del empleo. La supuestamente urgente necesidad de reducir los déficits ha dominado hasta tal punto la retórica que, el lunes, en medio de todo el pánico en las Bolsas, Obama dedicaba la mayoría de sus comentarios al déficit en vez de al peligro claro y presente de una nueva recesión.

Lo que hacía que todo esto resultase tan grotesco era el hecho de que los mercados estaban indicando, tan claramente como cualquiera podría desear, que nuestro mayor problema es el paro y no los déficits. Tengan en cuenta que los halcones del déficit llevan años advirtiendo de que los tipos de interés de la deuda soberana de EE UU se pondrían por las nubes en cualquier momento; se suponía que la amenaza del mercado de los bonos era la razón por la cual debíamos reducir drásticamente el déficit. Pero esa amenaza sigue sin materializarse. Y esta semana, justo después de una rebaja de calificación que se suponía que debía asustar a los inversores en bonos, esos tipos de interés en realidad se han hundido hasta mínimos históricos.

Lo que el mercado estaba diciendo -casi a voces- era: "¡No nos preocupa el déficit! ¡Nos preocupa la debilidad de la economía!". Porque una economía débil se traduce tanto en unos tipos de interés bajos como en una falta de oportunidades empresariales, lo que, a su vez, se traduce en que los bonos del Tesoro se convierten en una inversión atractiva aunque la rentabilidad sea baja. Si la rebaja de la deuda de EE UU ha tenido algún efecto, ha sido el de acrecentar los temores a unas políticas de austeridad que debilitarán aún más la economía.

¿Y cómo llegó el discurso de Washington a estar dominado por el problema equivocado?

Los republicanos radicales, cómo no, han tenido algo que ver. Aunque no parece que los déficits les importen demasiado (prueben a proponer cualquier subida de los impuestos a los ricos), han descubierto que insistir en los déficits es una forma útil de atacar los programas del Gobierno.

Pero nuestro debate no habría llegado a estar tan descaminado si otras personas influyentes no hubiesen estado tan ansiosas por eludir el asunto del empleo, incluso ante una tasa de paro del 9%, y secuestrar la crisis en defensa de sus planes previos.

Repasen la página de opinión de cualquier periódico importante, o escuchen cualquier programa de debate, y es probable que se topen con algún autoproclamado centrista afirmando que no hay remedios a corto plazo para nuestras dificultades económicas, que lo responsable es centrarse en las soluciones a largo plazo y, en concreto, en la "reforma de las prestaciones", o sea, recortes en la Seguridad Social y Medicare. Y cuando se topen con alguien así, sean conscientes de que esa clase de gente es uno de los principales motivos por los que tenemos tantos problemas.

Porque el hecho es que, en estos momentos, la economía necesita desesperadamente un remedio a corto plazo. Cuando uno sangra profusamente por una herida, quiere un médico que le vende esa herida, no un doctor que le dé lecciones sobre la importancia de mantener un estilo de vida saludable a medida que uno se hace mayor. Cuando millones de trabajadores dispuestos y capaces están en paro, y se desperdicia el potencial económico al ritmo de casi un billón de dólares al año, uno quiere políticos que busquen una recuperación rápida en vez de gente que le sermonee sobre la necesidad de la sostenibilidad fiscal a largo plazo.

Por desgracia, lo de dar lecciones sobre la sostenibilidad fiscal es un pasatiempo de moda en Washington; es lo que hacen las personas que quieren parecer serias para demostrar su seriedad. Así que, cuando la crisis estalló y nos arrastró a unos grandes déficits presupuestarios (porque eso es lo que pasa cuando la economía se contrae y los ingresos caen en picado), muchos miembros de nuestra élite política tenían muchas ganas de utilizar esos déficits como excusa para cambiar de tema y pasar del empleo a su cantinela favorita. Y la economía seguía desangrándose.

¿Qué conllevaría una respuesta real a nuestros problemas? Ante todo, por el momento conllevaría más gasto gubernamental, no menos; con un paro masivo y unos costes de financiación increíblemente bajos, deberíamos estar reconstruyendo nuestras escuelas, carreteras, redes de distribución de agua y demás. Conllevaría unas medidas agresivas para reducir la deuda familiar mediante la condonación y la refinanciación de las hipotecas. Y conllevaría un esfuerzo por parte de la Reserva Federal para tratar por todos los medios de poner la economía en movimiento, con el objetivo intencionado de generar más inflación a fin de aliviar los problemas de endeudamiento.

Lógicamente, los sospechosos habituales tacharán esas ideas de irresponsables. Pero ¿saben lo que es de verdad irresponsable? Secuestrar el debate sobre la crisis para conseguir las mismas cosas que uno defendía antes de la crisis, y dejar que la economía siga desangrándose.

Paul Krugman es profesor en la Universidad de Princeton y premio Nobel de Economía. © 2011. New York Times Service. Traducción de News Clips.

"La respuesta -recortes masivos del gasto- garantiza que los niveles de desempleo inaceptablemente altos (un vasto desperdicio de recursos y un exceso de oferta de sufrimiento) se prolonguen durante años".

Un contagio de malas ideas de Joseph E. Stiglitz en El País (14-8-2011)

La gran recesión de 2008 se ha transformado en la recesión del Atlántico norte: son principalmente Europa y EE UU, no los mercados emergentes más importantes, los que se han visto afectados por el lento crecimiento y alto desempleo. Y son Europa y EE UU los que marchan, juntos o separados, hacia el desenlace de una gran debacle. La explosión de una burbuja condujo a un estímulo keynesiano masivo que evitó una recesión mucho más profunda, pero también impulsó déficits presupuestarios importantes. La respuesta -recortes masivos del gasto- garantiza que los niveles de desempleo inaceptablemente altos (un vasto desperdicio de recursos y un exceso de oferta de sufrimiento) se prolonguen durante años.

La Unión Europea finalmente se ha comprometido a ayudar a sus miembros en dificultades financieras. No tenía opción: la agitación financiera amenazaba con extenderse desde países pequeños como Grecia e Irlanda a otros grandes como Italia y España, y la propia supervivencia del euro afrontaba peligros crecientes. Los líderes europeos reconocieron que las deudas de los países en problemas serían inmanejables a menos que sus economías pudiesen crecer, y que el crecimiento no se lograría sin ayuda.

Pero si bien los líderes europeos prometieron que la ayuda estaba en camino, reforzaron su creencia de que los países sin crisis deben recortar sus gastos. La austeridad resultante retrasará el crecimiento europeo y con ello el de sus economías con mayores problemas: después de todo, nada ayudaría más a Grecia que el crecimiento robusto de sus socios comerciales. Y el bajo crecimiento dañará la recaudación tributaria, socavando la meta proclamada de consolidación fiscal.

Las discusiones previas a la crisis ilustraron lo poco que se había hecho para reparar los fundamentos económicos. La oposición vehemente del Banco Central Europeo a algo esencial para todas las economías capitalistas -la reestructuración de la deuda de las entidades en quiebra o insolventes- evidencia la continua fragilidad del sistema bancario occidental.

El BCE argumentó que los contribuyentes deberían hacerse cargo del coste total de la deuda soberana griega en problemas, por miedo a que cualquier participación del sector privado pudiese disparar un evento crediticio que forzara importantes erogaciones sobre los seguros de impago crediticio (CDS) y posiblemente fomentara mayores problemas financieros. Pero si ese es un miedo real del BCE -si no se trata meramente de actuar en favor de los prestamistas privados-, tendría que haber exigido a los bancos que mantengan más capital.

Además, el BCE tendría que haber prohibido a los bancos operar en el arriesgado mercado de los CDS, donde son rehenes de las decisiones de las agencias de calificación sobre lo que constituye un evento crediticio. En efecto, un logro positivo de los líderes europeos en la reciente cumbre de Bruselas fue comenzar el proceso de limitar tanto al BCE como al poder de las agencias de calificación estadounidenses.

De hecho, el aspecto más curioso de la posición del BCE fue su amenaza de no aceptar los bonos reestructurados como garantía si las agencias de calificación decidían que la reestructuración debía clasificarse como un evento crediticio. La idea de la reestructuración era liquidar deuda y lograr que el resto fuese más manejable. Si los bonos eran aceptables como garantía antes de la reestructuración, ciertamente serían más seguros después de ella y, por tanto, igualmente aceptables.

Este episodio sirve como recordatorio de que los bancos centrales son instituciones políticas con una agenda política, y que los bancos centrales independientes tienden a ser capturados (al menos cognitivamente) por los bancos a los que supuestamente deben regular.

Y la situación no está mucho mejor del otro lado del Atlántico. Allí, la extrema derecha amenazó con paralizar al Gobierno de EE UU, confirmando lo que sugiere la teoría de los juegos: cuando personas racionales se enfrentan a quienes están irracionalmente decididos a la destrucción si no logran su objetivo, son estos últimos quienes prevalecen.

Como resultado, el presidente Barack Obama consintió una estrategia desequilibrada de reducción de la deuda, sin aumentos de impuestos -ni siquiera para los millonarios a quienes les ha ido tan bien durante las últimas dos décadas, y sin siquiera eliminar las dádivas impositivas a las empresas petroleras, que socavan la eficiencia económica y contribuyen a la degradación ambiental.

Los optimistas argumentan que el impacto macroeconómico de corto plazo del acuerdo para aumentar el tope del endeudamiento estadounidense y evitar el impago de la deuda soberana será limitado: recortes en el gasto de aproximadamente 25.000 millones de dólares para el año próximo. Pero el recorte en los impuestos sobre los salarios (que contribuía con más de 100.000 millones al bolsillo del ciudadano común estadounidense) no fue renovado, y seguramente las empresas, anticipando las consecuencias contractivas, serán aún más renuentes a otorgar créditos.

La cesación del estímulo es en sí misma contractiva. Y a medida que los precios de los inmuebles continúan cayendo, que el crecimiento del PBI vacila y el desempleo se empecina en mantenerse elevado (uno de cada seis estadounidenses que desean un trabajo a tiempo completo aún no puede obtenerlo), lo que hace falta es más estímulo y no austeridad -incluso para equilibrar el presupuesto-. El impulsor más importante del crecimiento del déficit es la baja recaudación fiscal debida a un pobre desempeño económico; el mejor remedio sería que EE UU vuelva al trabajo. El reciente acuerdo de la deuda es una jugada en la dirección equivocada.

Ha habido mucha preocupación sobre el contagio financiero entre Europa y EE UU. Después de todo, los errores de gestión financiera estadounidense desempeñaron un papel importante en el desencadenamiento de los problemas europeos, y la agitación financiera europea no será buena para EE UU -especialmente considerando la fragilidad del sistema bancario estadounidense y su continuo papel respecto de los poco transparentes CDS.

Pero el problema real surge de otro tipo de contagio: las malas ideas cruzan fácilmente las fronteras, y las nociones económicas equivocadas a ambos lados del Atlántico se han estado reforzando entre sí. Esto será también válido para el estancamiento que esas políticas conllevarán.

Joseph E. Stiglitz es profesor de la Universidad de Columbia y premio Nobel de Economía. © Project Syndicate, 2011. Traducido por Leopoldo Gurman.

La igualdad y la crisis, artículo de Amparo Rubiales

2011-08-13T11:27:00.001+02:00

Nuria Pompeia
Mujercitas. Editorial Kairós. Barcelona, 1975

La igualdad y la crisis, de Amparo Rubiales en El País (1-08-2011)

La historia de la humanidad ha sido la de una larga búsqueda de la libertad y la igualdad; también de la solidaridad. Esa búsqueda es más difícil y duradera para las mujeres y está, además, inconclusa. Se puede considerar que la libertad se ha conseguido en algunos países, pero en ninguno se ha logrado la igualdad. Las mujeres hemos tenido que subir empinadas cuestas, que concluyen en ese invisible techo de cristal que detiene la promoción personal que queremos compatible con la maternidad, lo que además de un instinto es algo necesario para la supervivencia de la especie humana y eje sobre el que gravita la vida familiar.

La civilización en la que vivimos va a la deriva. Los principios en los que se sustenta, también. Hoy hablamos poco de aquellos eslóganes de “libertad, igualdad, solidaridad”. La libertad la buscan los países que no la tienen, la solidaridad la reclaman los que sufren su ausencia y la igualdad de género se da por supuesta y ya no preocupa. Se habla de igualdad de oportunidades, pero se olvida que la primera de ellas es hacer real la de las mujeres.

La filósofa y feminista francesa Elisabeth Badinter escribe: “A principios de los años noventa la crisis económica devolvió a un gran número de mujeres al hogar y, particularmente, a las menos formadas y a las más débiles económicamente”… “Del mismo modo, la crisis económica tuvo consecuencias negativas sobre la esperada evolución de los hombres. Su resistencia al reparto de las tareas y a la igualdad se vio incrementada”. Si esto ocurrió en aquellos años de una crisis infinitamente menor, ¿qué está pasando ahora? Apenas tenemos estudios específicos que nos orienten. El desempleo afecta más a los hombres que a las mujeres porque es consecuencia de la crisis de la construcción y a ella se dedicaban básicamente ellos, pero ¿qué está pasando con el empleo de las mujeres?, ¿les cuesta más conseguirlo?, ¿se va reduciendo el número de puestos de trabajo ocupados por ellas?, ¿se agudiza la brecha salarial?

Sabemos que la representación política de las mujeres mejora, aunque apenas llega a un 20% a nivel global, pero ¿qué pasa con la presencia de las mujeres en el mundo económico y financiero? ¿Se aprovecha su enorme potencial? Su poder es casi simbólico. ¿Avanza la corresponsabilidad en las tareas del hogar? ¿Qué está pasando con la violencia de género? Tenemos noticias, pero la reacción social es insuficiente. Ni siquiera los indignados se han manifestado contra ella, como tampoco parece que la igualdad entre hombres y mujeres forme parte del núcleo duro de sus reflexiones.

Alguien tan inteligente y sensato como el sociólogo Fernando Vallespín ha escrito que caminamos “hacia un nuevo contrato social”. Cuando leí el artículo pensé que al fin alguien retomaba la propuesta de cambiar el contrato social que nos impusieron y que fijó unas relaciones sociales que nos excluían del mundo de lo público, pero no citaba ni una sola vez a la mitad de la humanidad que somos las mujeres, que debemos intervenir en las nuevas reglas sociales por construir. Todo ello, a pesar de que me consta que el autor es sensible a la igualdad de género.

El Contrato social que escribió Rousseau redujo nuestro mundo a lo privado, produciendo una escisión social cuyas consecuencias todavía nos afectan, en mayor o menor medida, según los países y las circunstancias de cada momento. De la época de la Ilustración viene el feminismo como movimiento social, plural y diverso, con el objetivo de que se reconocieran a las mujeres los mismos derechos que a los hombres, para hacer real la igualdad entre ambos. La igualdad legal se alcanzó, conquista que costó dos siglos, pero la real sigue siendo una asignatura pendiente y su defensa está desaparecida en la crisis; apenas existe en el discurso político y menos en el económico. La solución no está en olvidar la igualdad de género.

El desempleo, la falta de perspectiva de las personas, es tan brutal, que todo lo demás parece importar poco. En España, el presidente Zapatero, que tanto ha hecho por la igualdad, crea un ministerio como instrumento para hacerla efectiva y, al poco tiempo de constituirlo, lo suprime, con el apoyo de la oposición, que había conseguido previamente aprobar en el Congreso su desaparición. Todo ello se ha revestido con el argumento de su inutilidad y de la necesaria austeridad. Hoy, ni siquiera el movimiento del 15-J, que discute, con razón, esta imperfecta democracia, ha tenido en cuenta la existencia de este importante movimiento social, el feminista, tan plural y de tan dilatada trayectoria. El movimiento reivindica una democracia real, pero no dice que sin igualdad esta no puede existir. El discurso igualitario es una historia de viejas feministas, pero sigue siendo vital.

Termino citando, de nuevo, a Badinter, que escribe: “Como Rousseau en su época, hoy se las quiere convencer de que se reconcilien con la naturaleza y vuelvan a los fundamentos, cuyo pilar sería el instinto maternal. Pero a diferencia del siglo XVIII, ellas hoy tienen tres posibilidades: adherirse, negarse o negociar…”, pero no serán ya excluidas, añado.

Amparo Rubiales, doctora en Derecho, es abogada y consejera electiva de Estado.

Lectures d'estiu-I: A peu per la Terra Alta de Josep M. Espinàs

2011-08-07T17:55:00.004+02:00

"Hi ha una mena de caminant purista que no vol saber res de les carreteres i, honradament, jo no sóc d'aquest llinatge. No faré la defensa dels camins, que tanta gent ha fet, i el meu afegit d'elogis seria superflu. He corregut molts camins, pel meu país, fàcils i difícils, encaixonats i airosos, desanimadors i engrescadors. Els camins m'han proporcionat disgustos, però també satisfaccions inoblidables. Seguint els estrets i ramificats camins d'una vall ensotada m'ha semblat, a vegades, com si seguís les ratlles del palmell d'una mà, i estés a punt de revelar-se'm el secret de l'existència, que és la barreja dels dubtes, les instuïcions, les sorpreses, les desesperances, les plenituds.

Un camí és una oportunitat de perdre's, i això no prempre és dolent."

Pàg. 119, Josep M. Espinàs: A peu per la Terra Alta. Barcelona, Edicions la Campana, 1989

Nuestro gran problema es el populismo que impide construir el interés general ...: artículo de Daniel INNERARITY

2011-08-02T12:19:00.004+02:00

Daniel Innerarity es catedrático de Filosofía Política y Social, investigador Ikerbasque en la Universidad del País Vasco y director del Instituto de Gobernanza Democrática.

Artículo publicado en El Diario Vasco/El Correo 23/07/2011

Nuestro gran problema es el populismo que impide construir el interés general con todas sus exigencias de equilibrio y responsabilidad.

Decía Charles Taylor que la democracia es una tensión entre las instituciones y la calle. Junto a la política que podríamos llamar ‘oficial’ discurre todo un magma de procesos que condicionan el mundo institucional. A las tensiones que se siguen de esta coexistencia les debemos, entre otras cosas provechosas, que el sistema político se enriquezca, corrija o amplíe su cortedad de vista. No podemos confiar los avances políticos únicamente a la competencia de sus profesionales. Una buena parte de los progresos que la política ha realizado tuvieron su origen en causas exógenas: seguramente la mayoría de las conquistas sociales no fueron ocurrencias de los políticos sino el resultado de presiones sociales muy concretas. En la sociedad hay una energía que el sistema político requiere para ejercer su función, unos recursos de los que no dispone soberanamente y que a veces incomodan e incluso subvierten el orden establecido, pero que siempre condicionan el ejercicio de ese poder establecido.

Ahora bien, suponer que ‘la calle’ es necesariamente mejor que las instituciones es mucho suponer; también hay en ella movimientos regresivos, presiones y lobbies, emociones irracionales, representaciones ilegítimas o insuficientes. ‘La calle’ puede ser peor, reaccionaria incluso. No deberíamos olvidar tampoco que el mundo de los movimientos sociales es tan plural como la misma sociedad y que de las energías sociales cabe esperar una cosa y su contraria, avances y retrocesos, que los hay de derechas y de izquierdas. Hay quien invoca la participación de la sociedad y está pensando únicamente en aquella fuerza que le conviene. Pero en la sociedad hay de todo, como es lógico. La expectativa de superar el marco de la democracia representativa cuenta, por cierto, con partidarios en ambos lados de espectro político: lo que los movimientos sociales de los 60 representaron en el imaginario de la izquierda se encuentra igualmente en la apelación neoliberal a la sociedad civil en los 90. Se trata de una coincidencia que debería al menos hacernos pensar.

La democracia es un régimen en el que se admite esa y otras tensiones porque se supone que nadie tiene toda la razón. Lo que nos salva de los daños de las malas decisiones es que están equilibradas con otros actores, limitaciones y procedimientos: hay gobierno pero afortunadamente existe también oposición; las encuestas nos permiten saber lo que la gente quiere ahora pero el liderazgo político puede atenerse a criterios menos populares; hay cosas que deben consultarse y otras sobre las que está prohibido consultar; la administración nos protege de los políticos demasiado originales y estos compensan con decisiones audaces la falta de imaginación de sus burocracias; los expertos limitan la frivolidad de algunos políticos y gracias a estos no estamos bajo la tiranía de aquellos; sin reglas del juego no podríamos discutir, pero la discusión nos lleva no pocas veces a exigir la revisión de alguna de esas reglas. El dualismo entre las instituciones y la calle es uno de esos equilibrios que deben ser tomados en consideración, como el de representación y participación o el de obediencia y protesta.

¿Y si el gran enemigo de nuestras democracias no fuera tanto la fortaleza de las instituciones como su debilidad frente a las veleidades de la opinión pública? ¿Qué significa regular políticamente los mercados sino impedir el encadenamiento fatal de las libres decisiones de los inversores? Nuestro gran problema es el populismo que impide construir el interés general con todas sus exigencias de equilibrio y responsabilidad. No es el distanciamiento de las élites respecto del pueblo lo que ha empobrecido nuestras democracias sino, por así decirlo, su excesiva cercanía, la debilidad de la política vulnerable a las presiones de cada momento y atenta únicamente a los vaivenes del corto plazo.

En una sociedad democrática la política está al servicio de la voluntad popular, ciertamente, pero esa voluntad es tan compleja, tan necesitada de interpretación como compleja es la realidad del ‘pueblo’ al que continuamente nos referimos. Como todo aquello que se considera evidente, apelar al pueblo sirve casi siempre para bloquear la discusión. Pero en cuanto se indaga un poco comienzan los desacuerdos. ¿El pueblo es el que reflejan las encuestas y los sondeos, el representado por los representantes, una realidad atravesada por la globalización o la unidad autárquica sustraída de toda interferencia? Pues probablemente todas esas cosas; los procedimientos democráticos no son sino modos de verificar de qué o de quién estamos hablando en cada caso. El pueblo, de entrada, es una realidad borrosa, algo que hay que elaborar; para eso está todo el trabajo de la representación, la discusión pública y los procedimientos institucionales que fijan sus contornos o los modifican y traducen en decisiones democráticas.

Las instituciones nos protegen contra la demagógica apelación al pueblo, lo representan y, en esa misma medida, recogen su pluralidad constitutiva y la complejidad de su voluntad. Gracias a la representación política la voluntad popular es operativa e integradora de los momentos que la constituyen.

Conviene recordar estas cosas sobre todo cuando los lugares comunes van en la otra dirección y hay una verdadera fascinación por la ‘espontaneidad’ popular hasta el punto de hacernos suponer que quien protesta tiene siempre razón y quien promueve la participación necesariamente fortalece la democracia.

Adiós al Estado del Bienestar: artículo de Albert Garrido

2011-04-30T20:06:00.004+02:00

Artículo de opinión de Albert Garrido, en el Periódico, 12 abril 2011. En la sección: Las consecuencias de la crisis económica

Adiós al Estado del bienestar.

Ha dejado de existir el laborioso empeño que asumieron la democracia cristiana y la socialdemocracia.

El Estado del bienestar es incompatible con casi todas las disposiciones que se adoptan para vencer la crisis, contentar a los mercados y restablecer la confianza en el futuro. De forma genérica, es incompatible con cuanto aconsejan los gurús que dicen saber qué camino hay que seguir para salvar los muebles. De forma más concreta, es incompatible con lo que sigue:

1. El sometimiento absoluto de los estados a los criterios de los mercados financieros.

2. La reducción del Estado a su más mínima y débil expresión.

3. La suplantación de la política por la contabilidad y de los políticos por tenedores de libros.

4. La reducción de las obligaciones fiscales de las rentas altas -regalos fiscales- y el mantenimiento de la presión tributaria sobre las rentas medias y bajas.

5. El mileurismo rampante que conduce inevitablemente a la proletarización de las clases medias.

6. La economía sumergida y el sub-

empleo -puede que infraempleo- que da pie a la articulación de una sociedad paralela, opaca, desregulada y extremadamente dual.

7. La libertad con la que operan los manipuladores del mercado: especuladores, bajistas, financieros de fortuna y agencias de calificación.

8. Los adoradores del mercado que, a pesar de cuanto ha sucedido, siguen pensando que los desastres ocasionados por el mercado tienen solución paradójicamente en el propio mercado.

9. La fascinación por el modelo chino, en el cual los mecanismos de protección social no tienen cabida.

10. Los nacionalismos, con Estado o sin él, que, en caso de duda, entre atender a la nación o cuidar de los ciudadanos, optan por la nación y sacrifican a los ciudadanos.

11. El sindicalismo de bajos vuelos que cree que, blindando el pasado, se puede construir el futuro.

12. La fortuna cosechada por lo políticamente correcto, cuyo único objetivo es garantizar que nadie cambiará las reglas del juego.

13. El desprecio del valor y el significado de los bienes y los intereses colectivos.

14. El déficit demográfico derivado de tasas de natalidad irrisorias.

El ecosistema del Estado del bienestar solo es posible merced a delicados equilibrios sociales, pero cuando concurren en una sociedad -la nuestra- los factores mencionados o parte de ellos, se descompone rápidamente. Al igual que el planeta no puede soportar el crecimiento exponencial del dióxido de carbono, el Estado del bienestar no puede subsistir en una atmósfera social viciada por el reparto de la miseria, la sistemática socialización de las pérdidas y la escandalosa privatización de las ganancias. Por más que las agencias de calificación, el FMI, el BCE y toda la parentela insistan en que el buen camino es este.

Efectos prácticos y resumen de lo antedicho: si se quiere comprar un país a precio de saldo, basta con contar con la complicidad de una o varias agencias de rating. Cerrada la alianza, dar el golpe es solo cosa de tiempo y paciencia. Los países caen como fruta madura deslumbrados por la luz cegadora de los profetas del apocalipsis económico, la prima de riesgo y otras trapisondas legales. Sucede así que en menos de un suspiro se da la vuelta a la tortilla y -¡oh, días prodigiosos!- se pone en circulación la idea de que deben pagar la crisis quienes son sus víctimas y deben salir con bien cuantos la provocaron en Wall Street y otros barrios.

Siguen luego una serie de extrañas recomendaciones que, muy resumidas, caben en una frase: aquellos que quieran el Estado del bienestar, que lo paguen de su bolsillo, que quienes no lo precisan no tienen por qué sufragarlo en la parte que la decencia induce a pensar que les toca. En realidad, todo se envuelve en un lenguaje incomprensible que, cuando se vuelve comprensible, resulta sonrojante. Se trata de un lenguaje desvergonzado, destinado a justificar lo que no tiene justificación, un compendio de recomendaciones que condenan indefectiblemente a los jóvenes a vivir peor que sus padres, que exigen a la sociedad la mansa aceptación de la injusticia social como norma de obligado cumplimiento.

De momento, solo es seguro que la trabajosa construcción de la economía social de mercado, trasunto del Estado del bienestar, ha saltado por los aires. Ha dejado de existir aquel laborioso empeño que, con diferentes etiquetas políticas, asumieron la democracia cristiana y la socialdemocracia en la posguerra mundial y fue el santo y seña de la prosperidad de Occidente frente a la gris realidad de la economía planificada y el socialismo realmente existente. Se ha deshilachado todo el entramado de estabilidad emocional y cohesión social que garantizó el modelo durante la larga guerra fría, y no hay forma de zurcirlo. En realidad, el Estado del bienestar ha dejado de ser necesario como forma de humanización del capitalismo sin cortapisas, como modelo razonablemente justo frente a la sociedad desmañada, la abulia y el totalitarismo sin esperanza del bloque del Este, que dejó de existir. Descanse en paz el Estado del bienestar.

¡Indignaos! de Stéphane Hessel: Volvamos a recuperar los valores clásicos de la izquierda.

2011-04-24T18:57:00.003+02:00

Parece que se vuelve a poner de moda el panfleto, el escrito político de ideas que quieren movilizar a las personas contra lo establecido, como en el siglo XIX y una buena parte del XX (por lo menos hasta la caída del muro de Berlín). El panfleto-escrito de Stéphane Hessel ¡Indignaos!, es como dice el subtítulo un “alegato contra la indiferencia y a favor de la insurrección pacífica”.

Es un escrito que no hace recuperar viejos valores de la izquierda, que algunos creían i/o querían olvidados y enterrados. Valores como la solidaridad, los derechos universales, los derechos sociales y políticos, la justicia social…que son la esencia del Estado del Bienestar europeo, creado después de la II guerra Mundial y que los ultraliberales y la derecha económica, ideológica y política de todos los países están empeñados en destruir. En el contexto de una crisis económica, esencialmente causada precisamente por el mercado financiero y capitalista sin travas y control político, se nos quiere hacer creer que la solución está precisamente en la destrucción del reducto del Estado del Bienestar Europeo.

Un panfleto hecho por un nonagenario y que es una llamada a la juventud (yo digo que también a todas las edades) para que no olvidemos los principios básicos de la lucha por la igualdad, la solidaridad y la justicia social de los pueblos y que su conquista ha costado siglos de lucha de hombres y mujeres de todo el mundo.

Un escrito imprescindible para que no olvidemos, para que no nos dejemos llevar por falsos argumentos economicistas y, sobre todo, una excusa fácil para hablar a nuestros hijos de cosas y de valores. Ideas que, los ya que tenemos una edad, muchas veces ya damos por descontadas y que nadie les ha explicado con suficiente claridad, en una sociedad marcada por el consumo rápido y por el individualismo más insolidario.

Un escrito que también nos ayuda a entender las autéticas razones de las políticas de recortes sectoriales del gobierno de CIU, que quiere aprovechar el discurso de “no hay dinero” para desmantelar la enseñanza y la sanidad pública de Catalunya en aras de beneficiar a las escuelas y las mutuas privadas.

Es corto y fácil de leer, así que no os lo perdáis. Aquí teneis algunos párrafos para abrir boca:

“…un conjunto de principios y valores sobre los que se asentaría la democracia moderna…

Estos principios y valores son hoy los más necesarios que nunca. Todos juntos debemos velar por que nuestra sociedad sea una sociedad de la que podamos estar orgullosos: no esa sociedad de sin papeles, de expulsiones, de recelo hacia los inmigrantes; no esa sociedad que pone en duda la jubilación, el derecho a la Seguridad Social; no esa sociedad donde los medios de comunicación están en manos de la gente pudiente...

El interés general debía primar sobre el interés particular y el reparto justo de las riquezas creadas por el mundo del trabajo, sobre el poder del dinero…

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿Cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero…nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero…

Nosotros, veteranos de la Resistencia…apelamos a las jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos!. Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia”

Stéphane Hessel: ¡Indignaos!. Barcelona, Destino, 2011 (colección Imago Mundi, 195)

Imatges de la inauguració de la nova Pl. Doctor Guardiet de Rubí

2011-03-27T00:07:00.013+01:00

La farsa dels números: article de Jordi Font

2011-02-22T20:14:00.004+01:00

Resum: "Alguns portaveus del govern Mas i de la seva coalició repeteixen a tort i a dret, de totes les maneres que saben, una mena de salmòdia que ve a dir: “L'anterior govern va ser una disbauxa” i, en el fons, “la culpa de les retallades que hi ha hagut i de les que vindran no és nostra, és de l'anterior govern”. La cosa adquireix la insistència saturadora de la propaganda més grollera... La desviació del dèficit estimat per al 2010, que és de 2.500 milions d'euros, no resulta de cap increment de la despesa, sinó de la caiguda dels ingressos per un valor de 3.000 milions d'euros respecte de l'exercici 2009"

La farsa dels números

(El Punt) 20/02/11 02:00 - Opinió de Jordi Font

Alguns portaveus del govern Mas i de la seva coalició repeteixen a tort i a dret, de totes les maneres que saben, una mena de salmòdia que ve a dir: “L'anterior govern va ser una disbauxa” i, en el fons, “la culpa de les retallades que hi ha hagut i de les que vindran no és nostra, és de l'anterior govern”. La cosa adquireix la insistència saturadora de la propaganda més grollera. Fins les nòmines han dit que estaven en risc. No són tots. Sobretot hi ha un silenci que es fa sentir com una autèntica dissonància: el del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, savi reconegut i, pel que sembla, amb un codi deontològic que no li permet participar en la farsa.

A l'Informe sobre les finances de la Generalitat que han fet públic els socialistes, s'hi endevina el verb d'un altre savi, Antoni Castells, l'anterior conseller d'Economia, dreturer, implacable. Les dades i els arguments cauen com dalles: La informació donada en el traspàs va ser “completa, exhaustiva i rigorosa”.

La desviació del dèficit estimat per al 2010, que és de 2.500 milions d'euros, no resulta de cap increment de la despesa, sinó de la caiguda dels ingressos per un valor de 3.000 milions d'euros respecte de l'exercici 2009. Aquest dèficit equival a un 3,6% del PIB, en lloc del 2,4% inicialment estimat. Dels 3.000 milions de la caiguda d'ingressos, 2.000 corresponen a la caiguda de les bestretes de l'Estat (reduïdes en un 14%). En el govern anterior, doncs, no va haver-hi cap descontrol de la despesa. Al contrari, la despesa que es finançava amb la mena d'ingressos que han caigut es va reduir el 2010 prop de 500 euros com a conseqüència de la política de contenció realitzada.

I, atenció!, El dèficit real del 2010, un cop incorporats els ingressos que preveu el nou model de finançament, serà de 3,2% del PIB, és a dir, inferior al del 2009, que va ser del 4%. Els percentatges en sentit contrari que s'han fet córrer resulten d'una greu distorsió que contravé els criteris elementals que regeixen la comptabilitat nacional: la no inclusió dels ingressos provinents del nou model de finançament. Les afirmacions segons les quals el dèficit real seria el doble o el triple del previst són pura demagògia.

L'any 2003, quan el govern de les esquerres va rellevar el de CiU, Catalunya era la tercera comunitat autònoma amb el dèficit més elevat. L'any 2009, el darrer amb dades definitives (la comparativa estatal del 2010 encara trigarà), Catalunya s'havia situar en la vuitena posició, que podria esdevenir la tretzena si hi comptabilitzéssim tots els efectes del nou model de finançament. I un disbarat: qui ha inclòs, com a necessitats de tresoreria del 2011, els dèficits d'anys anteriors, que ja s'havien cobert amb la tresoreria existent?

L'informe, d'altra banda, posa de manifest que la preceptiva reducció del dèficit per al 2011 necessita l'estricte compliment, per part del govern de l'Estat, de tots els compromisos derivats del nou acord de finançament per a Catalunya, així com la modificació de la normativa bàsica estatal relativa a la despesa autonòmica. També assenyala “l'incompliment flagrant del nou acord de finançament” que significa la no inclusió en el pressupost estatal dels 1.450 milions relatius al Fons de Competitivitat (amb la qual cosa, de passada, corregeix a l'alça els 1.000 milions que sorprenentment havia assenyalat el nou govern). L'oposició socialista està disposada, naturalment, a donar suport al govern català en l'exigència i l'obtenció d'aquestes condicions del govern de l'Estat.

No són moments perquè el govern de Catalunya es dediqui a fer d'oposició, menys encara si ha de recórrer a la infàmia. O és que es tracta, com en el passat, d'anatematitzar l'adversari polític? En aquest cas, el massisme s'estaria revelant fatalment com la mera reedició del pujolisme?

El progreso... Lecciones para el inconformista aturdido... (II)

2011-02-20T20:37:00.004+01:00

Un nou fragment d’un llibre interessant, polèmic, atrevit, reflexiu i suggerent, sobre l’esquerra actual i el seu futur, de l’escriptora Irene Lozano: No deixa indiferent. Necessari per les persones que pensem que s’ha d’actualitzar el discurs de les esquerres, a la vegada que hem de tornar a parlar i recuperar els valors clàssics del pensament progressista. Molt valuós en els temps que estem vivim

"El progreso es movimiento, sí, pero no uno que se contiene a sí mismo, sino finalista, dirigido hacia todo aquello que desesclavice al ser humano: el conocimiento y la información -no una tormenta de noticias inconexas-, el bienestar -no el apetito insaciables de bienes innecesarios-, la igualdad y la satisfacción profesional, al menos mientras las agujas del reloj de la mayoría giren para darles tiempo a ganarse la vida. En suma, aquello que contribuye a la autonomía de la persona: autonomía moral, autonomía material, autonomía de juicio. Ésas son las tres aspiraciones urgentes de la izquierda, porque son los tres atributos elementales de la persona desesclavizada."

Irene Lozano: Lecciones para el inconformista aturdido en tres horas y cuarto, por un ensayista inexperto y sin papeles. La falta de ideas de la izquierda en la crisis actual. Barcelona, Debate, 2009

Un ser humano sin sentido del tiempo...

2011-02-08T22:59:00.006+01:00

Un fragment d’un llibre interessant, polèmic, atrevit, reflexiu i suggerent, sobre l’esquerra actual i el seu futur, de l’escriptora Irene Lozano: No deixa indiferent. Necessari per les persones que pensem que s’ha d’actualitzar el discurs de les esquerres, a la vegada que hem de tornar a parlar i recuperar els valors clàssics del pensament progressista. Molt valuós en els temps que estem vivim

"A un ser humano sin sentido del tiempo se le desdibujan los contornos del presente, convertido en un aáuí y ahora perpetuo. ¿Se ve clara la vinculación de ese desgarro con la búsquesda de beneficio inmediato del capital desbocado, con la producción de artículos ex profeso perecederos, con la reinvención permanente de la novedad, con la creencia falsa de que no contamos con experiencias previas para comprender lo que está ocurriendo, con la infantilización del mundo? Todo producto nuevo goza de prestigio, aunque sea mucho peor que su predecesor, lo cual carece de importancia porque también está condenado a una existencia efímero...

La palabra "histórico" se despoja de su relación con acontencimientos relevantes y con consecuencias para el futuro...y se reduce a "aquello que no ha ocurrido antes"...

La ruptura total de vínculos con el pasado acarrea la pérdida de esperanza en el futuro y viceversa, porque la historia y el porvenir son pliegos cosidos por el mismo cordel. El puro presente se convierte así en el estado de ánimo idóneo para el consumo frenético, esencial en el sistema económico y la historia reciente de Europa...

La presencia desmesurada del nuevo significado de "historia" aparece así como la consagración de la ruptura con el sentido de la historia. Si el hombre moderno abandonaba a Dios pra elegir la historia, como señaló Camus, el hombre posmoderno se zafa también de la historia, sin decantarse por ninguna otra opción...

Una izquierda ciega de experiencia y memoria conviene, por otro lado, a un poder económico deseoso también de olvidar las lecciones de la historia, encantado de fingir que el laissez faire, laissez passer nunca fracasó si con ello amasa fortunas durante unos años más, lanzado sin complejos a recuperar el viejo régimen de la esclavitud voluntaria, como si no supiéramos que conduce a la huelga y la horca."

Irene Lozano: Lecciones para el inconformista aturdido en tres horas y cuarto, por un ensayista inexperto y sin papeles. La falta de ideas de la izquierda en la crisis actual. Barcelona, Debate, 2009

Evolució de les obres de la plaça i el Mercat Municipal de Rubí

2011-02-06T17:52:00.003+01:00

Evolució de les obres al Mercat Municipal de Rubí
Fotografia: Miquel i Meritxell Canals. Música: Xcentric Noizz-Nanoreactor. Muntatge: Albert Vilaseca

Les Luthiers: Lo importante que es saber idiomas

2011-01-23T18:11:00.003+01:00

Un vídeo de Les Luthiers, una garantia de bon humor intel·ligent per a un diumenge tarda

El capital financiero y su supervisor (el Banco de España) son responsables del elevado desempleo, article de Vicenç Navarro

2011-01-20T20:22:00.005+01:00

Publicado en SISTEMA DIGITAL, por Vicenç Navarro, el 23 de Diciembre de 2010.

Este artículo detalla como los comportamientos especulativos de la banca española, pobremente supervisados por el Banco de España, fueron la mayor causa de que se creara la burbuja inmobiliaria que dañó en gran manera a la economía española. El artículo también documenta como tales comportamientos especulativos continúan (con la complicidad del Banco de España) retrasando la resolución del problema inmobiliario, una de las causas de la escasa recuperación de la economía española.

El Gobernador del Banco de España, el Sr. Miguel Angel Fernández Ordóñez, y otras voces próximas a la Banca, así como economistas de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), financiada por los mayores bancos de España, son los mayores promotores de la tesis de que la mayor causa del elevado desempleo que existe en España son las rigideces de nuestro mercado laboral, que no permiten a la economía española adaptarse a la nueva situación creada por la Gran Recesión. Esta supuesta rigidez del mercado laboral, así como la falta de disciplina fiscal del estado español, que ha determinado un elevado déficit público, son –según la Banca- las mayores causas de que España no se esté recuperando de la recesión.

Un análisis objetivo de las causas de las crisis, incluido su elevado desempleo, y de la lentitud de la recuperación económica muestra, sin embargo, que la mayor causa de la crisis financiera y económica se debe precisamente al comportamiento especulativo de la banca, pobremente supervisada por el Banco de España. Es más, tal análisis objetivo permite también concluir que la escasa recuperación de la economía española se debe precisamente al mismo comportamiento especulativo de la banca, que continúa ocurriendo con la complicidad del Banco de España, al cual debieran exigírsele responsabilidades por su desidia en su función de salvaguardar los intereses de la ciudadanía y del estado democrático.

Veamos los datos. Una característica del supuesto “milagro de crecimiento económico y creación de empleo” español fue la enorme inversión bancaria en el sector inmobiliario, creándose el complejo banca-sector inmobiliario-industria de la construcción, que fue el motor de tal supuesto milagro. Como consecuencia de ello, el sector construcción llegó a representar el 12% del PIB, más del doble de lo que tal sector representaba en Gran Bretaña o Francia. El milagro se basó en mano de obra –la mayoría inmigrante- de escasa cualificación y bajos salarios. Los precios de la vivienda, sin embargo, alcanzaron niveles exuberantes, que no guardaban ninguna relación ni con los costes reales de producción ni con la capacidad adquisitiva de la mayoría de la población.

El ratio precio de la vivienda sobre el salario medio de España era casi el triple del promedio existente en la UE-15. De ahí el enorme endeudamiento de la población, causa de la gran expansión de los negocios bancario-inmobiliarios, centro de la locomotora expansiva de la economía española. Este desfase entre el precio real de la vivienda (coste de producción más beneficios razonables) y el precio actual (que dio pie a unos exuberantes beneficios bancarios sin precedentes), era resultado de una especulación sin frenos, que podría haberse detectado fácilmente por el Banco de España, si éste hubiera tenido la voluntad política que no tuvo. Es decir, si hubiera supervisado al sistema financiero español tal como era su responsabilidad. No lo hizo, y debieran exigírsele responsabilidades por ello, nombrando una Comisión en las Cortes Españolas (tal como ha hecho el Parlamento islandés) que averiguara el por qué de este enorme fallo. Por cierto, otros colectivos responsables de esta dejadez de responsabilidades son los propios bancos y los centros de investigación económica, como Fedea, financiados por la Banca, y que ocultaron o ignoraron las dimensiones de un problema que, a todas luces, se veía que era insostenible. Varios economistas heterodoxos alertamos en los años noventa de lo que se nos venía encima sin que se nos prestara ninguna atención. La ortodoxia económica neoliberal dominante, reproducida en los mayores medios de información y persuasión, estaba eufórica y carente de cualquier capacidad de autocrítica.

Cuando la burbuja estalló, resultado en gran parte de la negativa de las bancas alemanas y francesas a continuar prestando liquidez a los bancos españoles, los bancos españoles pasaron a tener una enorme cantidad de viviendas vacías sin posible comprador. La banca española pasó a ser la mayor propietaria de viviendas vacías que no encuentran comprador en España.

¿POR QUÉ NO SE REAVIVA LA ECONOMIA ESPAÑOLA?

Si el mercado funcionara correctamente, una manera de que la Banca pudiera vender las viviendas vacías y reavivar así el mercado inmobiliario hubiera sido bajando los precios a unos niveles más asequibles (que se correspondan al nivel de salarios medios del país). La Banca, sin embargo, no lo hizo, y continúa sin hacerlo, ya que teme perder mucho dinero. En realidad el precio de la vivienda ha bajado sólo un 12,8% desde el momento en que había alcanzado el mayor precio (en 2006). Como escribió recientemente el The New York Times (18.12.10) la mayoría de expertos inmobiliarios en países europeos calcula que el precio de las viviendas en España debiera bajar un 30% o un 40% para que funcionara de nuevo el mercado de la vivienda y se recuperara así la economía.

¿Por qué no ocurre esto? Porque la Banca prefiere mantener viviendas vacías esperando a que pueda venderlas más tarde a unos precios artificialmente altos, en lugar de venderlos ahora a unos precios más bajos. Y el Banco de España protege a la Banca al indicar que los precios ya han bajado al nivel que debieran hacerlo. El Banco de España, que negó que hubiera una burbuja inmobiliaria, niega ahora que los precios de la vivienda estén todavía inflados. Y lo hace para proteger a la banca. Y protegiendo a la banca se retrasa la recuperación económica. En realidad, el estado español debería intervenir y forzar la venta de las viviendas vacías. Pero, de nuevo, el propio estado español, que tampoco predijo la burbuja inmobiliaria, continúa diciendo que “el ajuste de precios de la vivienda ya ha tenido lugar”, tal como acaba de indicar José Manuel Campa, Secretario de Estado de Economía del gobierno español.

El problema que la banca, el Banco de España y el estado español tienen es que nadie les cree. Y con razón. Es obvio que la banca no esta absorbiendo los costes de su enorme comportamiento especulativo. El que lo está pagando es el ciudadano, que se ha quedado con una hipoteca artificialmente elevada, que no puede pagar, y el usuario (empresario y persona normal y corriente) que no puede conseguir crédito porque la banca está en peligro de bancarrota.

De ahí que las agencias de valoración de la deuda privada, como Moody’s y otras, no crean lo que el Banco de España está diciendo sobre la estabilidad y fortaleza de la banca española, o sobre la validez de las pruebas a las que la banca española ha sido sometida. La falta de transparencia de la banca española es bien conocida (resultado de su excesiva influencia política y de la complicidad existente entre la Banca y el Banco de España) fuera de España. Nadie sabe con certeza, por ejemplo, el número de viviendas vacías que la Banca tiene en España, ni el número de personas con dificultades para pagar sus hipotecas. La banca lo oculta y lo único que hace el Banco de España (que debiera tener esta información) es aconsejarles cordialmente que lo hagan. Pero no lo hacen. Y es la banca la responsable de que, resultado de la desconfianza de los mercados financieros hacia la banca española, el estado español tuviera que pagar este mes un 18% de más en el pago de los intereses de la deuda española que el mes anterior.

Una última observación. Para calcular el impacto negativo que la explosión de la burbuja inmobiliaria ha tenido en causar la Gran Recesión en España, no es suficiente medir el impacto de tal explosión en la producción (es decir, en el 12% del PIB ocupado por tal sector), sino que hay que incluir también su impacto en el consumo. El crecimiento del valor de la propiedad que, como he indicado, era un crecimiento ficticio y no real, resultado de la especulación, determinó un aumento del consumo. Los propietarios de las viviendas se veían más ricos de lo que eran, y por ello aumentaron su consumo. En EEUU se ha calculado que de cada dólar que sube el valor de la propiedad, el propietario aumenta su consumo 5 céntimos. Ello implica un incremento del consumo de 500.000 millones de dólares. No conozco el cálculo para España, pero no me extrañaría que subiera un 2% del PIB. Ello determinaría que el impacto de la burbuja inmobiliaria afectara no sólo al sector de la construcción (un 12% del PIB) sino también al consumo que tal burbuja había generado (2% del PIB). La suma 12+2=14% del PIB es una cifra más que respetable y que explica el enorme vacío creado al estallar aquella burbuja, que debiera rellenarse con un aumento muy notable del gasto público, y que, al no rellenarse, causa la gran lentitud de la recuperación económica. Y mientras, la Banca, el Gobernador del Banco de España, Fedea y el manifiesto de los 100 economistas neoliberales, tienen la osadía (por ponerlo de una manera amable) de acusar a los sindicatos de ser responsables del elevado desempleo y de la insuficiente recuperación económica. Y los mayores medios de difusión ofreciéndoles enormes cajas de resonancia. Así va España.

Vicenç Navarro, Catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

"Mirar endavant, no enrere" article de Quim Brugué sobre la societat del futur desprès de la crisi

2011-01-16T21:01:00.005+01:00

Fa mesos que parlem de manera incansable i repetitiva sobre la crisi econòmica i sobre l'aparició, o no, de brots verds. Tothom hi diu la seva i, alhora, tothom sembla esperar la recuperació com un retorn dels vells temps; aquells en que podíem aprofitar el Nadal per viatjar al Carib, canviar de cotxe, omplir-nos de regals i gastar centenars o milers d'euros en menjar i beure. De fet, per tant, quan imaginem els famosos brots verds ho fem mirant al passat. Diuen que les crisis poden ser oportunitats, però això només és possible quan serveixen per mirar endavant, no endarrere.

També hi ha, en el nostre país, qui mira al futur. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat l'octubre de 2008, per exemple, va obrir una reflexió i un debat sobre els principals reptes del país i, consegüentment, sobre les línies prioritàries per al treball científic que hem d'emprendre a Catalunya. Al fil d'aquest full de ruta, com a segon exemple, la Fundació Josep Irla acaba de publicar un interessant llibre titulat Dotze reptes per al progrés socioeconòmic de Catalunya. Diàlegs amb 21 experts per afrontar amb daranties el segle XXI. Ni en el PNRI ni en el llibre sobre els 12 reptes s'esmenta la crisi econòmica i financera que avui ens té obsessionats.

Repeteixo, no es parla ni de com superar la crisi econòmica ni de com recuperar els índexs de creixement perduts. ¿Què ha passat? ¿S'han equivocat molt els nostres experts o és que la crisi econòmica no és la gran prioritat? Després de llegir els documents esmentats un tendeix a pensar que els experts no van mal orientats. Per una banda, es detecten els grans reptes de futur, mentre, per altra banda, la crisi econòmica es presenta com un mirall que ens enlluerna i no ens deixa veure més enllà. Un mirall que ens fa mirar obsessivament endarrere i que ens impedeix albirar allò que tenim davant. Estem efectivament enfront d'una situació aguda en el curt termini, però que pot estar desviant l'atenció d'allò que és fonamental en el llarg termini. En d'altres paraules, si la nostra única preocupació és com aconseguirem recuperar els nivells de riquesa de fa uns anys, ens estarem equivocant. Si només ens preocupa com tornem als nivells de consum de les passades festes, continuarem instal·lats en un model insostenible. Si només pensem com fer avançar el tren, quan vulguem reaccionar el tren ja s'haurà estavellat contra la paret.

L'actual crisi se'ns presenta com una severa advertència, però l'hem de saber interpretar adequadament. Aquesta crisi posa de manifest que no hem fet prou bé les coses i, per tant, no té sentit pretendre superar-la per tornar a caure en els mateixos errors. Aquesta crisi ens avisa que cal modificar el fons de les nostres actuacions i del nostre estil de vida. No es tracta de veure com ens ho fem per poder continuar vivint per sobre de les nostres possibilitats, sinó de com prenem consciència i com ens preparem per a un món on això ja no és possible.

La crisi econòmica és un senyal d'alarma, un símptoma; però, tal com ens expliquen els experts, la malaltia va més enllà. Els reptes del segle XXI, no ho oblidem, tenen a veure amb l'energia i el canvi climàtic, amb la complexitat i la cohesió social, amb la salut i el benestar de les persones, amb la cultura i amb la seguretat, amb el coneixement i les noves tecnologies. Hem de sortir de la crisi per construir un nou model econòmic i social, no per recuperar l'antic. Un model en què haurem d'assumir que som més pobres i on ens caldrà ser més solidaris, un model on haurem de pensar més en el futur que construïm per als nostres fills que en el present que explotem per satisfer els nostres desitjos, un model on la quantitat (de tot) haurà de deixar pas a la qualitat, un model on la lògica inassolible del creixement continuat haurà de deixar pas a la lògica de l'equilibri i la moderació.

Davant la crisi hi ha qui proposa agafar el timó amb força i determinació, quan potser hauríem de pensar a moure el timó i canviar el rumb. Ja sé que el rumb de sempre ens dóna confiança i seguretat, mentre que els canvis generen incertesa i temor. Ja sé que les comoditats dels vells temps són més atractives que els interrogants que acompanyen el futur. Ja sé que a tots ens agrada més pensar que el progrés és il·limitat que no assumir l'obvietat que no ho és. Tot això ho sé; però també sé que mirant endarrere repetirem els vells errors, quan allò que necessitem són noves solucions.

Article d'opinió de Quim Brugué a l'edició de El Punt del 15 de gener de 2011

Otras políticas financieras son posibles: article de Vicenç Navarro

2011-01-12T20:30:00.000+01:00

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la revista digital SISTEMA, 3 de diciembre de 2010

Este artículo critica la postura extendida en los círculos financieros y empresariales y reproducida en los medios de información y en los partidos mayoritarios de que no hay alternativas a las políticas desarrolladas por gobiernos de los países de la eurozona que están debilitando a sus estados del bienestar. El artículo muestra alternativas factibles que no se consideran debido al excesivo poder que el capital financiero tiene, tanto en el establishment europeo (y muy en particular en el Banco Central Europeo), como en los estados miembros de la eurozona.

Un mensaje que se reproduce constantemente en los mayores círculos económicos y mediáticos del país es que no hay otras políticas alternativas a las de austeridad que se están imponiendo a las clases populares de los países de la Eurozona. La salvación del euro (y ahora se añade la propia existencia de la Eurozona), dependen de las políticas que, en mayor o menor grado, se están llevando a cabo en la mayoría de países de la Unión Europea. Estas políticas incluyen recortes sustanciales del gasto y empleo público, desregulación de los mercados de trabajo, descenso de los salarios, aumento de la regresividad en los impuestos y disminución de la protección social. La necesidad de llevar a cabo tales políticas es el dogma imperante en el establishment europeo y en el Fondo Monetario Internacional. Estas recetas se están ahora imponiendo con toda dureza en Irlanda, el país, por cierto, que había llevado a cabo con mayor intensidad las políticas neoliberales promovidas por aquellas instituciones durante estos últimos años. El modelo irlandés era, para los mayores propagandistas del modelo neoliberal (tales como The Economist, y los partidos conservadores-liberales, como el PP y CiU, en España y en Catalunya) el punto de referencia.

En realidad, tales políticas llevaron a Irlanda al desastre. Triplicó su desempleo, alcanzando la cifra del 14%, consecuencia de las medidas de austeridad. Y lo que es más extraordinario, y por desgracia previsible, es que la Unión Europea y el FMI, frente al desastre, están ahora imponiendo lo mismo como condición de que se le “ayude”. Esta ayuda será muy perjudicial para las clases populares de Irlanda, y por cierto, también de la Unión Europea.

Veamos los datos. El crecimiento del déficit del estado se debe, en gran medida, a las políticas neoliberales que han ido forzando la Unión Europea y el FMI en aquel país. El escaso crecimiento económico desde 2007 (resultado del impacto que las políticas de austeridad han tenido sobre la demanda doméstica), la reducción de los impuestos, el elevado coste de pagar los intereses de la deuda y el pago del estado a los bancos irlandeses (en crisis, como consecuencia de su actividad especulativa que, como la española, generó una burbuja inmobiliaria) para salvarlos, han sido las causas más importantes del crecimiento del déficit.

El Banco Central Europeo no detectó ni la burbuja inmobiliaria (resultado del comportamiento especulativo de la banca irlandesa), ni las consecuencias que su estallido tendría para la economía. Su fracaso como institución supervisora de la salud del sistema bancario irlandés fue mayúsculo. Como también fue mayúsculo el fracaso del Banco de España en su función supervisora de la banca española. La arrogancia e incompetencia del BCE (y del Banco de España) alcanzó niveles exuberantes. Como bien ha escrito recientemente el Premio Nobel de Economía, Joseph Stiglitz, “no sólo los banqueros, sino también sus reguladores debieran haber terminado en la cárcel”. Y mientras, tenemos que soportar al Sr. Trichet, del BCE, y al Sr. Fernández Ordóñez, del Banco de España, pontificando acerca de cómo resolver la crisis que ellos provocaron, a base de proponer políticas de austeridad que están dañando a las clases populares, con la intención de salvar a los bancos. El elevado desempleo en Irlanda y en España se debe, en parte, al comportamiento de la banca y de sus supuestos supervisores.

Pero estas instituciones y el sistema financiero que sostienen están destruyendo las democracias, imponiendo tales medidas, enormemente impopulares, bajo el argumento de que no hay otra manera de responder a los famosos mercados financieros, que con estas medidas de austeridad que supuestamente garantizaran la confianza de los mercados. Pero hay otra manera y otras alternativas para responder a esta situación, las cuales pasan, entre otras medidas, por una redefinición de las funciones del BCE (y del Banco de España). A los mercados financieros se les puede vencer. Y sino, que miren a EEUU. El Banco Central Estadounidense (Federal Reserve Board), tiene como función, no sólo controlar la inflación (el objetivo más deseado por la Banca), sino también estimular la economía. Y un banco central nunca tiene escasez de dinero, pues tiene la imprenta donde se imprime. Con este dinero compra la deuda pública del estado federal y puesto que los intereses se los queda el propio estado, la deuda disminuye. Pero un banco central puede hacer incluso más, tal como garantizar el crédito. El éxito de los países escandinavos se debe, en gran manera, a que, durante muchos años el crédito era un derecho garantizado por el Banco Central de cada país. Hay que recordar que durante la “época dorada del capitalismo”, 1945-1970, la mayoría de países tenían bancas públicas que garantizaron la existencia de crédito.

E incluso ahora, en EEUU, los estados de aquel país que han tenido menos problemas en la provisión del crédito, han sido aquellos estados que han tenido un banco público. Fíjense el ahorro que hubiera supuesto para el gobierno de la Generalitat de Catalunya si se hubiera ahorrado el 3% de comisión a los bancos para vender sus bonos, si hubiera tenido una banca pública. De ahí el enorme error del gobierno Zapatero de estimular la privatización de las cajas (medidas apoyadas por el PP y CiU), en lugar de convertirlas en bancas públicas, tal como ATTAC ha propuesto.

Si el Banco Central Europeo fuera un banco central (que hoy no es), podría prevenir fácilmente la especulación de los mercados financieros, comprando deuda pública a los estados, revirtiendo los intereses a los mismos estados. Esta medida sería equivalente a proveer liquidez a los estados para evitar la especulación. Que ello no se haga se debe al excesivo poder que la banca (y muy en especial la alemana) tiene sobre las instituciones europeas. En otras palabras, el problema que tenemos no es financiero, sino político. Es este enorme poder de la banca lo que explica que sean los mercados financieros los que decidan lo que tienen que hacer los estados, y no al revés, que sean los estados los que limiten, regulen y controlen (y desincentiven a que especulen) a los mercados financieros (ver mi artículo “No a los mercados financieros”, Público, 02.12.10)

Como bien decía mi maestro Gunnar Myrdal, detrás de cada problema económico y financiero hay un problema político. El discurso neoliberal es dominante porque ha sido exitoso en reducir temas políticos a temas meramente técnicos y económicos. Debiera ser tarea de las fuerzas progresistas revertir este hecho.

2011 Any Internacional dels Boscos

2011-01-10T20:16:00.002+01:00

Adéu al Nadal

2011-01-07T21:04:00.004+01:00

El Poble és el meu esforç i el vostre esforç
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Feliz dia de Reyes: Mercedes Sosa canta Los Reyes Magos

2011-01-06T21:07:00.002+01:00

¡Libres!

2011-01-03T21:31:00.008+01:00

Comprende en qué consiste realmente la libertad y cómo se alcanza. La libertad no es el derecho o la capacidad de hacer lo que te venga en gana. La libertad viene de comprender los límites de tu propio poder y los límites naturales establecidos por la divida providencia. Al aceptar las limitaciones y las inevitabilidades de la vida y trabajar con ellas en lugar de combatirlas, nos hacemos libres. Sí, por el contrario, sucumbimos ante el deseo pasajero por cosas que escapan a nuestro control, perdemos la libertad.

Epicteto: Un manual de vida (edición de Sharon Lebell que hace una selección de los Discursos
de Epicteto recogidos por Flavio Arriano.

¡Feliz 2011!, Feliç 2011!

2011-01-01T00:01:00.003+01:00

Imatges de la nova plaça i entrada del Mercat Municipal de Rubí

2010-12-29T20:41:00.006+01:00

Bon Nadal! ¡Feliz Navidad!

2010-12-24T19:04:00.003+01:00

Martirio cantando un tango

2010-12-19T23:47:00.000+01:00

El concurs de còmics contra l’Homofòbia de Rubí ha esta seleccionat com a bona pràctica per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB

2010-12-08T20:27:00.004+01:00

L’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB ha seleccionat el concurs de còmics contra l’homofòbia que organitza l’Ajuntament de Rubí, adreçat a l’alumnat de 3r. i 4t. d’ESO i Batxillerat dels IES de la ciutat, com a exemple de bona pràctica pel llibre blanc sobre polítiques locals LGTB a Europa (adreçades als col·lectius de Lesbianes, Gais, Transexuals i Bisexuals) que s’està elaborant per combatre la discriminació per raó de sexe i que l’AHEAD (Against Homophobia. European Local Administration Devices) presentarà a la ciutat italiana de Torí a l’abril de 2011.

Aquest concurs de còmics, que les regidories de la Dona i d’Educació organitzen de forma conjunta dintre de les activitats del Dia internacional contra l’homofòbia i la transfòbia que es commemora cada 17 de maig, té com a objectiu principal, segons la regidora de la Dona, Maria Mas, “promoure actituds i comportaments que respectin les diferents orientacions sexuals i d’identitat de gènere, alhora que incentivar la reflexió entre els joves sobre la diversitat sexual i el perquè de determinats comportaments discriminatoris”. L’elecció d’aquest format de concurs per als jovent ha estat escollit per l’Ajuntament perquè “els còmics són una eina amb què la joventut està acostumada a tractar i que té un llenguatge actual i proper que pot redundar en el mateix projecte”, segons Maria Mas.

En la primera edició d’aquest concurs, celebrada aquest any 2010 i que va ser guanyat per dues alumnes de 3r i 4t amb un còmic titulat “Insomnio”, es van presentar un total de 26 propostes. A més, s’ha realitzat un treball paral·lel de formació i sensibilització de l’alumnat i el professorat dels centres educatius de la ciutat per incrementar la participació de cara a la segona edició.

El llibre blanc, que es presentarà al 2011, és un recull de recomanacions i bones pràctiques orientades a combatre la discriminació per raó d’orientació sexual o identitat de gènere i inclourà amb detall les accions, eines i metodologies emprades per a lluitar contra l’homofòbia, transfòbia i alhora, fomentar la sensibilització ciutadana i visibilitzar que a les ciutats petites, també es pot fer molta feina.

L’AHEAD és un projecte cofinançat per la Direcció de Ciutadania i Drets Fonamentals de la Comissió Europea, en el qual participen diferents ajuntaments i la UAB, entre d’altres entitats europees.

L’Ajuntament aposta pel manteniment sostenible de les zones verdes de Rubí

2010-12-05T20:31:00.002+01:00

L’Ajuntament de Rubí ha impulsat un Pla de manteniment sostenible de les zones verdes del municipi que recull una dotzena d’actuacions, algunes de les quals ja s’apliquen amb èxit des de l’any 2003. Fins ara, el manteniment de la jardineria municipal s’havia fet segons criteris tradicionals, amb la introducció progressiva d’accions encaminades a reduir al màxim el seu cost mediambiental.

El nou pla, pretén que el manteniment de les zones verdes de Rubí es dugui a terme sota criteris de sostenibilitat mediambiental i alhora abaratir els costos d’aquestes tasques de manteniment.

Una de les novetats que contempla el pla és la ressembra de gespa en superfícies de més de 500 metres quadrats amb espècies amb baixa necessitat hídrica i de baix manteniment. Es tracta de plantar llavors d’espècies que consumeixen menys aigua en zones on encara hi ha les espècies tradicionals. Durant un període d’uns 6 o 7 anys conviuran totes dues espècies, fins que a la llarga predominaran les que necessiten menys aigua per viure. Es tracta d’una actuació que comporta un gran estalvi d’aigua i, conseqüentment, un estalvi econòmic, però que té efectes a llarg termini. La primera plantació es durà a terme aquesta tardor. L’Ajuntament n’ha previst dues més: a la primavera i tardor del 2011. Algunes de les zones on es durà a terme aquesta ressembra són la plaça de les Dunes de Can Sedó, les rotondes i illes de Can Rosés, el parterre del c/ Handbol i la plaça de Sant Jordi Park.

Una altra de les novetats incloses al pla i que ja s’ha dut a terme, en el marc del Pla de Voreres 2010, és la instal•lació de jardineres hidropòniques penjants al carrer de Francesc Macià. Es tracta d’unes jardineres que incorporen un dipòsit d’aigua a la base i que, per tant, s’han de regar amb menys periodicitat (a l’estiu, per exemple, només requereixen 2 regs a la setmana, mentre que les altres necessiten ser regades 5 vegades en el mateix període de temps).

El pla també recull la instal•lació de 13 sensors de pluja en superfícies de gespa de més de 5.000 metres quadrats, uns mecanismes que anul•len el sistema de reg programat en cas de detectar que plou. Els 13 sensors s’instal•laran a la rotonda enjardinada de la carretera de Terrassa – carretera de Sabadell, al Parc de Ca n’Oriol, al Parc Ibèric, al Torrent de les Abelles, a la zona verda del Pont de Can Fatjó, al Parc de la Pau i la Natura, als parterres de les avingudes de Can Fatjó i de l’Electricitat i als parcs d’Antoni Sedó i de Ca n’Alzamora.

El pla també contempla, tal i com diu l’Ordenança d’Estalvi d’Aigua aprovada al ple del mes de març de 2010, la limitació de l’ús de gespa en tots els projectes nous a un màxim del 20%.

Una altra de les novetats que incorpora el pla és l’aportació de terres vegetals (que es fan servir com a adob) i d’encoixinats (la cobertura que es col•loca als escocells dels arbres i que s’obté de la trituració de residus vegetals) a les zones verdes de la ciutat. D’aquesta manera, s’aprofiten els residus que s’obtenen, per exemple, de l’esporga dels arbres o després de talar els arbres caiguts com a conseqüència d’un temporal de vent, per a retornar-los a la natura, ja sigui en forma d’adob o bé d’encoixinat.

Al plec de clàusules del nou contracte per al manteniment de les zones verdes de Rubí, que des de l’agost d’aquest any porta a terme l’empresa rubinenca Parcs i Jardins Catalunya, es donava prioritat a les mesures d’eficiència mediambiental que contempla el pla, com la utilització de vehicles i maquinària elèctrics (que consumeixen menys i fan menys soroll) i de furgonetes que funcionen amb biocombustible. Així, l’empresa ja està fent el manteniment dels sectors de Les Torres i del Centre amb 2 vehicles elèctrics (que consumeixen molt poc: uns 240 euros a l’any) i tot un seguit de maquinària elèctrica (2 bufadores, 2 tisores, 2 màquines de fil per desbrossar, 2 serres elèctriques i 2 talla-tanques) que pràcticament no fan soroll, amb la qual cosa es redueix la contaminació acústica. L’empresa ha invertit més de 50.000 euros en l’adquisició de les 2 furgonetes elèctriques i uns 12.700 euros més en la compra de la nova maquinària. A més, tots els vehicles de la nova flota de Parcs i Jardins Catalunya funcionen amb biocombustible.

A banda de totes aquestes noves accions, el Pla de manteniment sostenible de les zones verdes també incorpora tot un seguit de mesures que ja fa temps que es porten a terme.

Una d’aquestes actuacions és la utilització d’espècies arbustives amb un baix requeriment hídric. Arran de la sequera, el consistori va constatar que era òptim substituir les espècies que requereixen molta aigua per sobreviure per les plantes de temporada, que en necessiten menys i que no s’han de canviar tan sovint.

Una altra de les accions que ja es portava a terme anteriorment i que s’ha inclòs al pla és l’ús de segadores amb el sistema recycler, que tritura les restes vegetals en fraccions tan petites que no cal recollir-les després d’haver segat la gespa, ja que es colen al subsòl i s’incorporen a la terra com a matèria orgànica. Així, s’aconsegueix un estalvi en el manteniment, a la vegada que s’adoba la terra. A més, aquest residu crea una capa vegetal que reté la humitat de la terra, amb la qual cosa no és necessari regar tan sovint.

Per últim, una altra de les mesures incloses al pla que ja fa temps que es posa en pràctica són els tractaments fitosanitaris alternatius. En comptes de polvoritzar els arbres amb un canó, s’injecta el producte fitosanitari directament a la soca de l’arbre, amb la qual cosa s’evita que el producte s’escampi (cal tenir en compte que en cap cas s’utilitzen productes nocius). Un altre dels sistemes alternatius utilitzats és l’anomenada lluita biològica: se substitueix l’ús de productes químics per la introducció de petits insectes, per exemple marietes, que poden combatre la plaga que es vol eliminar.

Imatges de l'acte de reconeixements a la Policia Local de Rubí en al seu centenari (enllaç nota premsa)

2010-12-01T23:37:00.013+01:00

Imatges del Míting al Palau Sant Jordi del PSC: Hereu, Chacon, Felipe G, Zapatero y Montilla

2010-11-26T20:56:00.012+01:00

Fotos del amigo José Luis

Alcaldes i alcaldesses del PSC, amb el president Montilla

2010-11-25T16:51:00.005+01:00

Podeu mirar el vídeo de l'acte aquí

Més fotos de l'acte aquí

El president de la Generalitat i candidat socialista a la reelecció, José Montilla, ha dit aquest dimecres en un acte celebrat a Bon Pastor amb 121 alcaldes i alcaldesses socialistes, que durant aquest període al govern de la Generalitat “ens ha preocupat la capital de Catalunya, els grans municipis, però també ens han preocupat els petits municipis”. El candidat del PSC també ha volgut destacar que “nosaltres no som sectaris, hem atès a tots els municipis per igual, al marge del color polític del seu alcalde o alcaldessa”, i ha destacat el compromís del PSC amb el municipalisme amb iniciatives com la Llei de Barris, que ha ajudat a la transformació de més de 140 barris de tot Catalunya, i ha dit que el barri del Bon Pastor “és el millor exemple d’aquesta col·laboració del Govern de Catalunya amb el món local”.

Llegiu aquí el Manifest dels alcaldes i alcaldesses de suport al president Montilla.

El proper 28N “ens juguem si tenim un govern que desconfia dels municipis, que no col·labora, que dona l’esquena, que malfia, o si tenim un govern disposat a col·laborar i que vol ser còmplice”, en referència a l’actitud que va tenir CiU envers el municipalisme durant els 23 anys que va governar i la que ha tingut els governs del PSC, ja que segons ha explicat els alcaldes i alcaldesses d’altres partits li reconeixen que “mai havien tingut tanta col·laboració com en aquest període”.

El Canvi real del govern Montilla: Making off Campanya 2.0 del PSC

2010-11-24T21:08:00.001+01:00

Amb aquest video resum volem mostrar-vos totes les accions que s'han dut a terme a la xarxa durant la pre-campanya del PSC. Moltes d'aquestes accions han sorgit de forma totalment espontània per recolzar al President Montilla i al partit. Volem aprofitar per, des d'aquí donar les gràcies a totes aquelles persones que les han fet possibles. Comptem amb vosaltres per la recta final fins al 28 de Novembre

Vídeo del PSC: la Catalunya real

2010-11-23T21:52:00.000+01:00

El canvi real del govern Montilla-VII: més cultius per a la gent que vol viure a les zones rurals

2010-11-22T21:05:00.000+01:00

El pintor rubinenc Xavier Espinola exposa a l’Antiga Estació de Rubí (fins al 9 de gener de 2011)

2010-11-20T20:17:00.003+01:00

El pintor i escultor rubinenc, Xavier Espínola, torna a exposar la seva obra a la nostra ciutat, en una nova mostra que es va inaugurar a la Sala d’exposicions de l’Antiga Estació el divendres 19 de novembre.

L’exposició d’aquest artista, que va marxar de la ciutat fa uns trenta anys i ara ha tornat, permetrà als visitants conèixer el seu recorregut artístic i la seva evolució dels darrers temps, un recorregut que compren una dilatada trajectòria d’exposicions i premis tant a nivell nacional com internacional.

L’artista, viatger encuriosit i infatigable, vol que l’espectador pugi deambular per la seva obra i evocar records amb visions romàntiques i al seu torn evanescents dels llocs que per a ell han esdevingut excepcionals fonts d’inspiració, els del seu referent pròxim, allà on l’artista ha gaudit i ha viscut, des de la mítica Havana cubana fins a la Costa Brava o la mateixa ciutat de Rubí.

Aquesta és una mostra fonamentalment d’obra pictòrica, però que també conté alguna escultura, amb obres de gran i petit format que es podrà visitar fins al pròxim 9 de gener de 2011. En les seves obres el color i les textures són els protagonistes. Una exposició magnífica. No la deixeu escapar!!.

L’Antiga Estació es troba al carrer Josep Serra, s/n i el seu horari d’obertura és de dimarts a dissabtes de 18 a 20.30 h i diumenges i festius de 12 a 14 h i de 18 a 20.30 h.

Vídeo de apoyo a Montilla y al PSC en la elecciones autonómicas del 28N

2010-11-18T21:26:00.000+01:00

El proper 21 de novembre anem a celebrar el dia de l’arbre al Bosc de Ca N’Oriol de Rubí: entre tothom farem una plantada d’arbres i arbustives

2010-11-16T22:01:00.000+01:00

El pròxim diumenge, 21 de novembre, se celebra la 10a. plantada del Dia de l’Arbre Autòcton. En aquesta edició, la plantada es tornarà a fer al bosc de Ca n’Oriol, com l’any passat, amb l’objectiu de fomentar i promoure la repoblació d’espècies vegetals en aquesta zona.

D’aquesta manera, està previst plantar una cinquantena d’arbres autòctons petits, de 60 a 80 centímetres d’alçada, com ara pins pinyoners, alzines i roures. També es crearà un nou papalloner, és a dir, un parterre on s’hi plantaran unes de 250 arbustives (romaní, sàlvia, lavanda, ruda, agathea, etc.) orientades a mantenir la supervivència de les papallones en aquesta zona, ja que aquests insectes s’alimenten d’aquest tipus de plantes, tant en estat larvari com en estat adult. També es plantaran els glans que es van preparar durant l’edició de l’any passat, en col·laboració amb la Finca Font del Ferro.

Unes 300 persones van participar en l’edició anterior, que també va tenir lloc al parc de Ca n’Oriol, en aquell cas al costat de la zona de petanca.

La 10ª edició del Dia de l’Arbre Autòcton tindrà lloc el diumenge, 21 de novembre, a partir de les 11h al bosc de Ca n’Oriol (a la zona compresa entre l’IES Estatut i el bosc. Tots els participants rebran un diploma d’agraïment. El consistori ha penjat cartells informatius a les escoles de primària i secundària de la ciutat, convidant els infants a participar en la plantada.

D’altra banda, fa un parell d’anys l’Ajuntament de Rubí va iniciar un projecte de millora i condicionament al bosc de Ca n’Oriol, basat en l’arranjament dels camins perimetrals i la renovació de la zona boscosa. La plantada d’aquest diumenge és una altra de les iniciatives que formen part d’aquest projecte, que té com a objectiu la repoblació del bosc de Ca n’Oriol.

Vídeo y canción de apoyo al PSC de musicbcn

2010-11-14T21:09:00.000+01:00

Un llibre recull la historia del barri de Les Torres de Rubí i la seva gent

2010-11-12T21:05:00.001+01:00

El dilluns es va presentar el llibre “Les Torres – Rubí 2000: història i vida” que l’Ajuntament ha editat amb la col•laboració de l’Associació de Veïns i els veïns del barri. Aquest projecte és molt més que un llibre. És més aviat una excusa per submergir-se al barri, per aprendre de l’experiència dels que han viscut la seva evolució i per aventurar les perspectives de futur. És la història de les persones, de les vides de la gent que viu a Rubí, i per això, el procés de recerca de la informació ha implicat als veïns del barri que han aportat les seves vivències.

El Servei de Ciutadania i Civisme de l’Ajuntament de Rubí és el responsable d’aquesta iniciativa. L’edició d’aquest volum és només la punta de l’iceberg, d’un projecte de cohesió social més ampli i ambiciós. Es tracta del programa “Accions de Cohesió Ciutadana”, dins del projecte Bon Veïnatge. La publicació de “Les Torres – Rubí 2000: història i vida” apareix com l’equador d’aquest projecte. Prèviament, s’ha desenvolupat un treball de recopilació d’informació, no només de dades històriques, sinó també de vivències dels veïns. Per aconseguir-ho s’ha hagut de establir un diàleg continu, per tal de construir el clima de confiança necessari.

Només d’aquesta manera ha estat possible donar forma a un llibre, d’una banda històric, però sobretot molt humà. Així el text va aportant els records d’alguns dels protagonistes a mesura que s’analitza l’evolució del barri de Les Torres.

És important destacar la importància del factor integrador del barri, el seu caràcter acollidor i el treball en favor de la convivència. En la presentació Eduardo Asensio, president de l’Associació de Veïns de Les Torres, va destacar aquest aspecte: “Les Torres sempre ha estat una porta d’entrada, un barri obrer i de emigrants, abans els nostres veïns venien des de més a prop, ara venen des de més lluny, però també venen per treballar”. Asensio va recordar també que “la riquesa d’un barri són els seus veïns” i que la importància del llibre és conèixer l’opinió dels veïns i veure que estan orgullosos del seu barri. “És un barri tranquil, multicultural i al que es conviu amb harmonia”, va resumir el president de l’associació de veïns.

A més de la història, el llibre analitza la situació actual i s’agafa a la tradició integradora i acollidora com a lliçó pel futur i, de la mateixa manera, que els veïns van explicar les seves experiències, també tenen l’oportunitat de manifestar les seves demandes.

D’ara en endavant s’obre una nova vida per aquest treball. És tracta de la difusió dels materials resultats de l’esmentada labor de diàleg amb els veïns i també en aquesta fase es pretén implicar al protagonistes. De “Les Torres – Rubí 2000: història i vida”, s’han editat 2.000 exemplars i es pot aconseguir a la Botiga de Rubí de manera gratuïta.

L’Ajuntament destina 350.000 euros per remodelar una setantena de parcs infantils.

2010-11-10T22:37:00.004+01:00

La plaça de Jesús i Maria comptarà properament amb una nova zona de jocs infantils

L’Ajuntament de Rubí arranjarà una setantena de zones infantils repartides per tota la ciutat, ubicades tant al nucli urbà com a les urbanitzacions, que actualment presenten un estat de conservació millorable. Es tracta de parcs on s’aprecia una certa antiguitat i desgast dels materials o bé que han patit petits actes de vandalisme, principalment pintades i petites trencadisses.

El regidor d’Ecologia Urbana i Seguretat, Manuel Velasco, ha explicat que “la posada al dia dels parcs infantils de la ciutat és una de les prioritats de l’equip de govern” i ha demanat la col·laboració dels ciutadans perquè facin arribar al consistori, ja sigui a través d’una instància, de la web municipal o de la seva associació de veïns de referència, totes aquelles anomalies que detectin a les zones de joc infantils. El regidor també ha anunciat que a partir d’ara “la brigada de Parcs i Jardins inspeccionarà els parcs de la ciutat amb una periodicitat quinzenal per tal de fer un control sistemàtic d’aquestes zones i detectar els possibles desperfectes que hi pugui haver”.

La regidora d’Espai Públic, Belén Meneses, ha insistit en “la importància d’educar en el respecte de l’espai públic” i ha comentat que, “igual que considerem un robatori a casa nostra com un atemptat contra el nostre patrimoni, hem de prendre consciència que trencar una paperera o pintar un grafit també ho és”. Meneses ha posat com a exemple que l’any 2009 el vandalisme va ser la segona causa d’actuacions de millora en l’enllumenat públic, amb un cost que va suposar el 24’30% del total. Segons la regidora, “aquesta inversió de 350.000 euros en la millora dels parcs infantils no serà eficaç sense el compromís col•lectiu”.

Per la seva banda, el regidor de Desenvolupament Urbà, Roger Garcia, ha explicat que “un cop s’hagin dut a terme les obres d’arranjament, que podrien començar el mes de desembre, Rubí disposarà d’un total de 77 parcs infantils”. D’aquests, n’hi haurà 8 que seran nous o bé ampliacions de parcs que ja existeixen actualment; i 66 més es posaran al dia, actualitzant i reparant allò que sigui necessari. Els altres 3, ara per ara, no requereixen cap intervenció, ja que es troben en bones condicions d’ús.

Les zones infantils noves o renovades recentment són la de Ca n’Alzamora, la de la Bòbila Saltó i el Parc de la Pau i la Natura, a la zona esportiva del 25 de Setembre. També s’estan creant nous parcs a la plaça del Doctor Guardiet, al carrer de Santa Teresa (a l’entorn del Castell) i, properament, a la plaça de Jesús i Maria. I, per últim, s’ampliaran les zones infantils del Pla dels Segadors i de l’avinguda de les Olimpíades, prop de l’Escola Bressol La Lluna.

El consistori també realitzarà un gran nombre d’actuacions de més o menys complexitat, en funció de les necessitats de cada cas, per tal d’aconseguir un bon estat de les zones de joc infantil que existeixen actualment a la ciutat. Les intervencions afectaran els jocs, els tancaments, la terra i altres elements, com la reparació de papereres i bancs.

Bona part de les intervencions consistiran en substituir i reposar elements de jocs infantils, com ara seients de gronxador, mànecs, peces decoratives o baranes, entre d’altres. Un altre tipus de desperfecte que es produeix sovint és el desgast d’algunes fustes en jocs grans que fan sobresortir, de manera superficial, claus o cargols que poden produir talls i punxades. En aquells casos en què sigui necessari, es reposaran les fustes malmeses o bé s’arrancaran els elements perillosos. En altres ocasions hi haurà jocs que seran substituïts completament.

En algunes zones, els paviments naturals de sauló i terra presenten clots, alguns d’ells de grans dimensions, que es reompliran amb sorra fina. En el cas dels paviments de cautxú que presentin desperfectes, se substituiran les peces malmeses o bé es desmuntarà el paviment per substituir-lo per un altre de sorra esmorteïdora.

D’altra banda, hi ha un petit nombre de parcs que, pel seu grau de degradació o bé perquè actualment no compleixen la normativa vigent, requereixen una nova distribució de la zona de joc, que afectarà la pavimentació, el mobiliari, el tancament i la ubicació dels jocs.

Hi ha diversos parcs que han patit actes vandàlics, entre ells pintades amb sprays. Aquests grafits es netejaran amb productes específics, tenint cura de no provocar desperfectes a la pintura original. En els casos en què la qualitat de la pintura original no suporti l’acció del dissolvent o bé que el conjunt de l’esmalt estigui massa deteriorat, es repintarà la totalitat de l’element afectat. S’actuarà a la plaça de Salvador Espriu, la d’Antonio Machado, de la Democràcia, de la Font de la Via, etc. L’Ajuntament també repararà les papereres, tanques, bancs i travesses de fusta que delimiten els parterres que s’hagin trencat com a conseqüència d’un acte de vandalisme. Els que no puguin ser reparats, seran substituïts. També es desbrossarà, total o parcialment, aquells terrenys afectats per la presència de males herbes.

L’Ajuntament organitza una desena d’activitats per commemorar el dia Internacional contra la violència de gènere.

2010-11-07T22:27:00.000+01:00

L’Ajuntament de Rubí organitza aquest any una desena d’activitats per commemorar el Dia Internacional contra la violència de gènere, que se celebrar a tot arreu el 25 de novembre. L’acte central de la lectura del manifest, però, es farà el diumenge 21 de novembre amb “una nova activitat que convidarà a la ciutadania a moure’s per mostrar el seu rebuig contra aquest tipus de violència contra les dones, que aquest any s’ha cobrat la vida de 57 dones, 11 d’elles a Catalunya“, segons la regidora de Dona, Maria Mas.

L’activitat, en què poden participar grans i petits, consistirà en un recorregut de 400 metres d’anada i tornada, a la rambla del Ferrocarril a partir de les 11 h, que es podrà fer caminant, passejant o patinant. En finalitzar, els i les participants en aquesta primera caminada contra la violència de gènere seran obsequiats amb una beguda i un record de la seva participació.

Paral·lelament, es farà la Lectura del Manifest del Dia contra la violència de gènere a la mateixa rambla on es fa la caminada.

Altres activitats

La primera de les activitats ja s’ha fet. L’exposició anual que s’organitza per commemorar aquesta data portava per títol “AMOR?” i és un recull d’imatges, a proposta de l’Escola d’Art d’Oviedo i l’Ajuntament de Gijón, on 70 artistes de l’estat espanyol reflexionen sobre la problemàtica del fenomen de la violència amb un missatge en què proposen maneres de sortir-se’n. La mostra s’ha pogutt visitar fins al 7 de novembre a la recepció de l’edifici Rubí+D.

Es farà una sessió de Cinefòrum, amb el passi de la pel·lícula Persèpolis sobre una jove iraniana, a la sala Chill out de la Biblioteca, el proper dijous 11 de novembre a la tarda. També es farà una xerrada: “La misogínia del poder” sobre les causes i les conseqüències de la misogínia, el dijous 18 de novembre a les 20 h a l’auditori de l’edifici Rubí+D. Una tertúlia literària de lectura fàcil: Onada de calor de René Appel, el dilluns 22 i el dimarts 23 de novembre, a les 19 h, a la sala de presentacions del Racó del Llibre Jove. El programa Les Divines, de Ràdio Rubí, farà un especial el mateix dilluns a les 22 hores. I per últim, també es tornarà a organitzar un taller de defensa personal que es fa el 23 i 24 de novembre, i l’1 i 2 de gener.

A banda, també hi haurà la tradicional recollida de signatures que organitzen les entitats i associacions de veïns als barris de la ciutat, que es faran del 15 al 19 de novembre de 15 a 19 hores als locals de de l’AV Les Torres (C. Joan Puig, s/n), l’AV de Ca n’Oriol (C. Sòria, 5), l’AV Rubí 128 (Passatge Barcelona, s/n, l’AV El Portal (C. La Pastora, 9). Per la seva banda, el Pla de Desenvolupament Comunitari organitza aquesta recollida de signatures el divendres 19 de novembre de 10 a 13 h a la parada de l’autobús del Pinar i a la pl. de la Nova Estació.

La presentació dels projectes de l’alumnat dels IES de Rubí per al Concurs Creactiva’t i el lliurament de premis, el dijous 9 de desembre a les 18 h a l’auditori de l’edifici Rubí+D, tanca les activitats organitzades pel consistori per aquesta commemoració.

Atenció a les dones de Rubí al Servei d’Informació i Atenció a la Dona (SIAD)

Pel que fa al nombre de consultes que, des de principis d’any, s’han atès al SIAD, han estat un total de 4.595 dones les que han realitzat alguns tipus de consulta a aquest servei municipal, tant de forma presencial com telefònicament. Una part important d’aquestes dones han estat derivades a alguns dels serveis del SIAD, com el servei jurídic (125 dones ateses), l’assistència psicològica (60 dones), la Tramitació de Teleassistència Mòbil (TAM) per a dones en risc de patir situacions de violència de gènere (amb 20 tramitacions gestionades), l’allotjament temporal en casos de violència domèstica o el servei per a la diversitat sexual, entre d’altres. La resta han estat derivades a altres serveis municipals i adreçades a algunes de les activitats específiques per a aquest col·lectiu que organitza la regidoria de la Dona al llarg de tot l’any.

PROGRAMA D'ACTIVITATS

CINEFÒRUM: PERSÉPOLIS

Sinopsi: És la commovedora història d’una jove que creix a l’Iran de la revolució islàmica. A través dels ulls de la Marjane, una nena de 9 anys, veiem com les esperances de tot un poble es trenquen en arribar al poder els fonamentalistes. Els pares prenen la difícil decisió d’enviar-la a una escola d’Àustria. Vulnerabe i sola en un país estrany, resisteix els problemes típics de l’adolescència mentre combat el fet de ser equiparada amb el fonamentalisme religiós i l’extremisme dels quals va haver de fugir.

Dijous, 11 de novembre a les 18 h
Sala Chill out de la Biblioteca municipal

XERRADA: “LA MISOGÍNIA DEL PODER”, a càrrec de Roser Garriga Trullolls, mestra i diplomada en teologia.

Parlarem de les causes i les conseqüències de la misogínia com a poder. Veurem que sobre les dones ha exercit una subordinació poderosa però ens adonarem que no és totpoderosa.
Dijous, 18 a les 20 h
Auditori de l’edifici Rubí+DHo org.: Col•lectiu de dones en l’església

25 DE NOVEMBRE: DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.
LECTURA DEL MANIFEST
Diumenge, 21 a partir de les 11 a la Rambla del Ferrocarril
MOU-TE CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE!

Fem que la ciutat de Rubí, avanci en la lluita de sensibilització contra la violència de gènere. Vine a caminar, a passejar o a patinar la distància que puguis. Col·labora perquè cada metre recorregut compta!

TERTÚLIA LITERÀRIA DE LECTURA FÀCIL: Onada de calor de René Appel, a càrrec de l’escriptora Montse Flores Pallarès

Sinopsi: Una noia se’n va sola en bicicleta en una calurosa nit d’estiu, després d’haver discutit amb el seu xicot. L’endemà a matí, troben el seu cos sense vida en un parc.
Dilluns, 22 i dimarts, 23 a les 19 h
Sala de presentacions del Racó del Llibre JoveHo org.: Racó del Llibre Jove

PROGRAMA DE RÀDIO.
Especial Les Divines: Dia internacional contra la violència de gènere.
Ràdio Rubí 99.7 FM o bé escoltant la web: www.radiorubi.fm
Dilluns, 22 a les 22hHo org.: Ràdio Rubí

TALLER DE DEFENSA PERSONAL PER A DONES

Com que la seguretat absoluta no existeix, l’objectiu d’aquest taller és prevenir possibles agressions i inculcar hàbits pe tal de guanyar temps i, alhora, protegir-nos.
Classe teòrica: 23 de novembre de 19 a 21 h, a l’Auditori del Rubí+D
Classes pràctiques: 24 de novembre i 1 i 2 de desembre de 19 a 21 h, al gimnàs del CEIP Pau Casals.
Places limitades. Inscripció prèvia a la regidoria de la Dona

Trobada de Montilla amb les entitats de cultura popular i tradicional al FAD de Barcelona

2010-11-03T20:57:00.003+01:00

Vídeo de la trobada del canditat Montilla amb les entitats de cultural popular i tradicional catalanes, per a explicar les propostes del PSC en aquest àmbit i intercanviar impressions.

Les propostes del programa electoral del PSC per a la cultura popular i tradicional s’han elaborat amb la col•laboració de persones del món de les entitats de cultura, que han aportat la seva experiència. S’ha intentat assumir la majoria de les reivindicacions, neguits i necessitats del món de la cultura popular de Catalunya.

Les propostes resumides en el programa electoral del PSC per a les properes eleccions autonòmiques en temes de cultura són les següents:

“Les prioritats de l’acció cultural del govern de la Generalitat seran:

• Mantindrem les inversions en el pla de biblioteques i bibliobusos i del servei públic bibliotecari com a principal via d’accés públic a la cultura, i farem que esdevinguin veritables centres culturals de proximitat.

Impulsarem un pla de foment i accès a la lectura i la informació a través de tots els mitjans
de difusió i comunicació.

• Incrementarem la inversió en digitalització i creació de continguts, per tal que el màxim nombre de documents siguin accessibles des de la Xarxa.

• Iniciarem el desplegament del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, modulant la intensitat inversora en funció dels acords entre la Generalitat i ens locals.

• Elaborarem un pla integral de patrimoni i impulsarem la protecció del patrimoni, material i immaterial, posant l’èmfasi en el seu valor cultural, en la seva capacitat de generar valor afegit, identitat i gaudi per a la ciutadania, i en la seva capacitat de generar desenvolupament econòmic per al país.

• Mantindrem l’impuls del Memorial Democràtic, des d’una perspectiva científica, plural i respectuosa, per tal de posar en relleu els millors valors cívics de la nostra memòria històrica.

Els equipaments culturals públics (especialment els nacionals i els de capçalera) accentuaran les seves funcions educatives, de suport territorial, d’accessibilitat, de respecte a la diversitat i d’integració social i comunitària.

Delimitarem clarament les funcions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i del Departament de Cultura. Així mateix ajustarem les funcions de l’Institut Ramon Llull i de l’Institut Català de les Indústries Culturals a les necessitats actuals del sistema cultural català.

Proposarem la creació del Consell d’Associacions Culturals com a òrgan consultiu, d’acord amb els representants del propi sector.

Identificarem els potencials culturals a cada territori i els impulsarem a través de Plans Territorials.

Establirem un sistema de concertació amb els municipis, principalment amb els que exerceixen de capitals culturals en el seu territori i ampliarem les funcions dels delegats territorials per tal de millorar la capacitat de planificació, coordinació i gestió dels diversos territoris.

Potenciarem la producció local, el treball en xarxa i la complementarietat i dins els territoris i entre ells.

Fomentarem la inclusió social a través de la cultura. Facilitarem l’accés a l’oferta cultural a les persones en situació de vulnerabilitat i risc d’exclusió social.

Impulsarem l’acció sòciocultural, d’acord amb el món local, per tal d’incrementar la difusió de coneixements, habilitats i valors i promoure una ciutadania amb major capacitat i participació cultural.

Impulsarem la creació d’un sistema de difusió artística, professional i no professional, concertat amb el món local.

Impulsarem el conjunt de la cultura popular i tradicional, de totes les arrels, treballant per la incorporació i el diàleg de les expressions artístiques, i posant l’èmfasi en el reconeixement d’aquelles que, com la rumbacatalana, neixen de la fusió creativa de les diferents tradicions culturals del nostre país.

Potenciarem la declaració de festes populars arrelades al territori, com a patrimoni etnogràfic que s’ha de protegir i preservar, com a festes tradicionals d’interès nacional de Catalunya.

Enfortirem l’associacionisme cultural mitjançant la prestació serveis en el marc d’un banc de recursos tècnics.”

El Canvi real del govern Montilla: Vídeo de 7 anys de Governs d'esquerres

2010-10-30T21:18:00.002+02:00

Repàs dels diferents consellers i conselleres de la Generalitat als 7 anys de governs d'esquerres. Vídeo projectat a l'acte 'Punt i a part' celebrat al Liceu.

El canvi real del govern Montilla: Vídeo de la vida del Monti

2010-10-27T21:03:00.001+02:00

Per una Catalunya de progrés

2010-10-22T14:19:00.004+02:00

El canvi real del govern Montilla-X: Més mestres per a millorar l'educació

2010-10-19T22:23:00.002+02:00

Vídeo de l'entrevista a Susan George, activista per un altre món més just

2010-10-17T19:32:00.004+02:00

Mireu el vídeo del programa Latituds, de TV3, d’una entrevista a l’activista Susan George: Les solucions a la crisi segons Susan George.

http://www.tv3.cat/videos/3149671

Susan George és una prestigiosa activista del moviment altermundialista i una de les veus més destacades en la crítica a l'actual sistema econòmic neoliberal. Acaba de sortir el seu llibre: Sus crisis nuestras soluciones (Icaria, 2010). L’entrevista és un bon resum de les seves idees i dona claus per analitzar l’actual crisis i algunes solucions globals a aquest món global. Un missatge esperançat de que les aliances ciutadanes encara poden canviar el nostre futur. Val la pena mirar-lo per aprendre i no perdre la iniciativa de la lluita per a un món amb justícia social.

Un día especial... ¡23 años!

2010-10-16T09:45:00.000+02:00

El dissabte 16 l’Ajuntament organitza la 1a. Fira de l’adopció d’animals de companyia

2010-10-14T23:03:00.002+02:00

Foto: uns dels gossos que es podran adoptar

L’Ajuntament de Rubí organitza aquest dissabte 16 d’octubre la primera Fira de l’adopció d’animals de companyia a la plaça de la Nova Estació, coincidint amb la celebració de la XVI Fira de Sant Galderic, i en col·laboració amb Help Guau, l’empresa que actualment és la responsable del servei de recollida i manteniment d’animals domèstics de companyia a la nostra ciutat.

A partir de les 11 h, tots els ciutadans i ciutadanes que desitgin adoptar un gos podran conèixer, en una carpa instal•lada a la plaça, un dels 16 gossos recollits al nostre municipi que hi haurà a la fira, al qual abans hauran pogut conèixer, comprovar el seu caràcter, acaronar-lo, etc. Després d’omplir el formulari amb les seves dades personals per tal de donar d’alta l’animal al Registre Municipal d’animals de companyia amb les dades del nou propietari/a i sense cap tipus de cost econòmic, l’adoptant de l’animal el podrà portar ja a casa seva, amb totes les garanties sanitàries ja que els animals es donaran identificats, esterilitzats i desparasitats..

A més d’aquests animals que es podran adoptar al lloc de la fira, hi haurà un llibre amb fotografies i totes les dades de la resta d’animals que Help Guau té acollits al seu centre d’Argentona, per tal que qui ho desitgi pugui adoptar algun del centenar de gossos que hi ha al centre d’acollida.

D’altra banda, es lliuraran dispensadors de bosses per la recollida dels excrements de gos als propietaris/es que ho demanin, així com informació sobre la tinença responsable d’animals de companyia, què cal fer si perdem el nostre animal, la identificació, cens i esterilització dels animals, com obtenir la llicència per a la tinença i/o conducció de gossos potencialment perillosos i sobre les zones d’esbarjo per a gossos que hi ha a la ciutat.

La Fira d’adopció d’animals de companyia acabarà a les 14 hores.

El canvi real del govern Montilla-IX: Aigua per a tothom

2010-10-13T22:18:00.003+02:00

¡Bésame mucho!: versión cantada por los maestros Veloso y Gilberto

2010-10-10T20:08:00.000+02:00

El canvi real del govern Montilla-VIII: més transport públic

2010-10-05T22:13:00.002+02:00

Balanç del Pla de Govern de la Generalitat 2006-2010

2010-09-30T21:15:00.002+02:00

Balanç del Pla de Govern de la Generalitat de Catalunya (2006-2010): el reforç de l'Estat del Benestar, l'increment de la qualitat democràtica i, malgrat la crisi, l'enfortiment de l'economia tenint en compte l'equilibri territorial.

Vídeo del Mercat Municipal de Rubí i la seva millora

2010-09-25T16:54:00.003+02:00

Vídeo promocional del mercat municipal de Rubí en el que es parla de la reforma que s'està fent del mercat, amb una nova edificació, la millora de l'estructura actual, l’ampliació de l'aparcament i la nova plaça pública. Totes les obres estaran acabades abans del Nadal d'aquest 2010.

El canvi real del govern Montilla-VI: més ajudes per les famílies i els joves

2010-09-23T22:29:00.001+02:00

Jornada de portes obertes aquest cap de setmana del nou centre esportiu del 25 de setembre de Rubí

2010-09-21T22:32:00.010+02:00

Dissabte s'inaugura el Centre Esportiu 25 de Setembre a Rubí amb la presència del nedador David Meca.

El Centre esportiu municipal 25 de Setembre, gestionat per Duet Sports, obrirà les seves portes als nous socis l’1 d’octubre. La inauguració oficial es farà però aquest dissabte a partir de les 11.30h en un acte conduit pel nedador David Meca. A partir de les 12 del matí, les autoritats i les entitats esportives de la ciutat estan convidades a fer una visita guiada per les instal·lacions.

Aquesta mateixa visita guiada s’obrirà a tota la ciutadania dissabte a la tarda (de 16 a 28 h) i diumenge en horari de matí i tarda.

Es preveu que la col•locació del monòlit homenatge a l’Associació de donants de sang de Rubí al parc de la Pau i la Natura, que abans ocupava l’espai que actualment ocupa l’obra “Dempeus” a la plaça 11 de setembre, es faci coincidir amb la inauguració del centre esportiu. S’ha pres aquesta decisió pq Pere Ysàs va presidir durant molts anys aquesta associació i té sentit col·locar-la al parc que porta el nom de Parc de la Pau i la Natura “Pere Ysàs”.

El nou complex d’esports ha suposat una inversió de 9,3 milions d’€, ocupa una superfície de 4.215 m2 dels 23.000 m2 que actualment té el parc del Parc de la Pau i la Natura al barri 25 de setembre. El total de la superfície construïda tenint en compte les 4 plantes i les zones d’accés i les pistes de pàdel és d’11.000 m2.

La distribució dels serveis es fa en 4 plantes, de les quals només 1 serà visible des del parc (el 75 % de la instal·lació queda semisoterrada):

• A la primera planta del complex hi haurà un restaurant, una zona de fitness de 500 m2 i 3 sales on es faran més de 100 activitats dirigides setmanals.
• A la planta de sota s’hi ubicarà una piscina de 25 x 12,5 m, la zona d’aigües termals, saunes i spas, sales i consultoris d’estètica, 2 sales d’activitats dirigides i els vestidors.
• Les dues últimes plantes subterrànies seran d’aparcaments amb un total de 190 places de lloguer i rotació.
• A l’espai entre l’edifici i la via del tren hi ha 4 pistes de pàdel.

El canvi real del govern Montilla-V: un finançament més just

2010-09-17T21:59:00.002+02:00

El canvi real del govern Montilla-IV: més autovies

2010-09-13T21:37:00.002+02:00

L'Institut de Promoció Econòmica, de l’Ajuntament de Rubí, formarà a 50 persones en atur en el sector d’atenció a les persones

2010-09-10T20:05:00.000+02:00

L’Institut de Promoció Econòmica (IMPES) de l’Ajuntament de Rubí iniciarà a partir de setembre la selecció d’unes 50 persones per un projecte de formació especialitzada en el sector d’atenció a les persones amb especials necessitats, amb pràctiques en centres i empreses del sector, en el marc del projecte “Iniciatives Locals d’Ocupació per a la Qualitat i la Dinamització del sector de serveis a les persones (ILOQUID)“, amb l’objectiu de fomentar la inserció laboral i la millora de l’ocupabilitat de persones en situació d’atur. Aquest projecte està dirigit a persones en situació de desocupació, inscrites com a demandants d’ocupació en el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).

Els principals objectius d’aquest projecte, cofinançat pel Ministeri d’Administracions Públiques amb recursos del Fons Social Europeu, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Rubí, són impulsar la planificació en el territori i contribuir a la vertebració social i territorial, millorar de l’ocupabilitat de les persones a través d’itineraris integrals i personalitzats d’inserció sociolaboral, dinamitzar la xarxa dels serveis d’atenció a les persones des de l’àmbit local, afavorir la creació i la consolidació de l’ocupació en el sector de serveis a les persones i fomentar i promocionar els serveis professionals de qualitat i l’emprenedoria en el sector.

En concret, mitjançant aquest projecte impartit per l’IMPES, que conclourà a l’abril de 2012, es motivarà, orientarà, formarà i es farà un acompanyament a la inserció a persones aturades en tres àmbits: atenció sociosanitària a persones a domicili, auxiliar d’infermeria en geriatria i monitor/a d’activitats de temps lliure per a infants i adolescents, amb pràctiques laborals en empreses del sector de la ciutat, alhora que es farà l’acompanyament per la seva posterior inserció laboral en el mercat de treball, un cop acabat el procés de formació.

Per a més informació sobre aquest projecte de formació de l’IMPES, les persones interessades es poden adreçar al Servei d’Acollida Inicial de l’Institut Municipal de Promoció Econòmica i Social (IMPES), Edifici Rubí+D, Rambleta Joan Miró, s/n, tel. 93 – 5813900, a/e: acollidainicial@impes.es.

Inauguració de la nova exposició de Quim Conca, el divendres 10 a la nova biblioteca de Rubí

2010-09-08T20:49:00.003+02:00

Observar- mirar. Dibuixos i gravats de Joaquim Conca (enllaç a la seva web)
Del 10 de setembre al 31 de desembre de 2010

Aquesta exposició és una via d’accés al dibuix naturalista, una finestra oberta al coneixement de la flora equatoriana. La representació plàstica que ha fet l’artista incita el públic a un exercici rigorós de concentració, un exercici indispensable per a percebre i comprendre el món de la botànica. Acompanyar el dibuixant en aquest viatge artístic pel món de la morfologia, de les formes, la proporció i les textures, amb la tranquil·litat i el relaxament necessaris que ens portaran a comprendre una mica més l’eterna correspondència entre art i natura.

L’estudi i la pràctica de l’art del gravat han estat per a mi una nova experiència: utilitzar el punxó d’acer per dibuixar sobre el metall, acariciar i pressionar sobre la capa fina de vernís estesa sobre la planxa de coure, la intervenció de l’àcid, la recerca del color per entintar la planxa i arribar finalment, gràcies a la pressió del tòrcul, al moment sempre sorprenent de l’estampació.
Un nou camp de sensacions i emocions!

Lloc: Biblioteca Mestre Martí Tauler. C. Aribau, 5. Rubí
Inauguració: divendres dia 10 de setembre a les 20 h
Horari d’estiu: matí dijous de 10 a 14h. Tardes: de dilluns a divendres,de 16 a 21 h

El canvi real del govern Montilla-III: més recursos en salut per a tothom

2010-09-07T21:33:00.000+02:00

El pla extraordinari d'ocupació de Rubí dóna feina a 159 persones aturades durant sis mesos

2010-09-05T19:59:00.002+02:00

Dones i poder: vídeo de reflexions de Dolors Renau sobre la participació de les dones a la política

2010-09-03T22:22:00.003+02:00

Si voleu saber més de Dolors Renau: El seu blog i una petita biografia de la Viquipèdia

Kiko Veneno, sempre genial!: vídeos de la seva cançó "La rama de Barcelona"

2010-09-02T20:10:00.003+02:00

Inici de curs amb la nova escola bressol municipal "Sol Solet" a l'edifici del Bullidor de Rubí

2010-09-01T22:30:00.007+02:00

El proper 10 de setembre jornada de portes obertes a la nova Escola Bressol Sol Solet, a partir de les 18 h, per donar a conèixer aquest nou equipament escolar, ubicat a l’edifici d’El Bullidor, als pares i mares dels infants que hi assistiran en aquest curs que ara comença.

La nova escola bressol “Sol Solet”, ubicada a l’edifici d’El Bullidor i que ha estat remodelada durant aquest any, té una capacitat per a 127 alumnes de 0 a 3 anys i un total de 10 aules per a diversos usos, amb una superfície de 1.044 m2 construïts, un porxo exterior que s’utilitzarà per guardar els cotxets infantils d’uns 50 m2 i un pati de jocs de 575 m2. Les obres d’aquest espai de jocs s’estan realitzant al llarg d’aquest estiu.

Les obres de remodelació de l’Escola Bressol Sol Solet, així com de l’adequació de l’espai de jocs infantil, han estat unes inversions de 500.000 euros per les obres de l’edifici i de 200.000 € per l’adequació del pati i la zona exterior.

El canvi real del govern Montilla-II: més seguretat

2010-08-31T21:27:00.000+02:00

Comença el nou curs: feliç tornada a tothom

2010-08-30T20:25:00.003+02:00

El mestre Unmon diu:

Res us pregunto sobre la quinzena passada. Més, què em dieu sobre la propera quinzena?.

I davant la manca de resposta dels monjos, continuà:

- Cada dia és un bon dia.

Paraules Zen (Selecció de Marc de Smedt, traducció meva al català):Barcelona, Ediciones B, 1999

Relectures d'estiu

2010-08-28T19:27:00.006+02:00

Aquest estiu he tornat a rellegir els relats de Manuel Rivas del seu llibre La mano del emigrante (Madrid, Alfaguara, 2001). Ha estat de nou un plaer retrobar aquest llibre breu però profund, trist, emotiu... magnífic, impactant. Dos relats amb histories de naufragis personals i familiars, de gent obligada a l’emigració i de gent de la mar. Històries de gent senzilla, però amb una gran càrrega emotiva. Dels llibres recomanable e imprescindible per a la gent que li agrada Manuel Rivas i la bona literatura.

Aquí teniu un petit paràgraf per a obrir boca:

"Había leído en un viejo libro que las madres pescadoras destinaban para el mar el primer pan salido del horno en Año Nuevo. Se hacían acompañar por un hijo al acantilado más bravío y era el niño el que echaba la hogaza a las fauces espumeantes de la invernada. Aquel pan ritual, del que hablaba la Etnografía de Vicente Risco, era una ofrenda para calmar el hambre del océano. Según la creencia, salvaría, por lo menos, a un marinero. La suerte del náufrago.

Pero nunca antes había leído ni oído hablar de los pensamientos de oro.

"Llega un momento en que la muerte es lo que menos te preocupa. Yo estaba allí, solo en la noche, abrazado al madero. Al principio, éramos cuatro. Cuatro hombres cogidos como podíamos a aquel tronco. Tenía el largo de un eje de carro. Pero el mar fue arrancando, uno por uno, a los compañeros. ¡A mí no me llevas!, pensé. Me sujeté como una agrazadera, como si fuese parte de mí. Y entonces, me pasó algo curioso. De repente, no estaba allí. La cabeza se me fue para casa. Tenía delante a la mujer, a los hijos, y cavilaba cómo zafarían en la vida. Me puse a solucionar problemas. Tapaba huecos, rellenaba y firmaba papales, decidía sobre asuntos pendientes. Veía todo con mucha claridad. Solo, en el medio del mar, mandaba las últimas voluntades. Dicté, como quien dice, el testamento. Y cuando todo estuvo en orden, quedé muy tranquilo. Calmadísimo en el medio de la tempestad. Tenía la cara toda rasgada, pero en aquel momento el madero me pareció un almohada".

"Supe más tarde que a eso que me pasó le llaman los pensamientos de oro", dice Juan Jesú Piñeiro, de cincuenta y cuatro años, cocinero de barco. Está en su casa de la aldea costanera de Serres, en Muros, recien llegado de una larga navegación. Sentado al revés, de bruces sobre el respaldo de la silla, la mirada de Piñeiro se va nublando, perdida en la lejanía, como si divisara a través de los visillos el cacareo de las luces de Annaba o la silueta del cabo Bon" (pàg. 125-126)

Després de l’estiu m’ha vingut al cap la cançó de la Martirio…

2010-08-26T23:30:00.002+02:00

El canvi real del govern Montilla-I: més places d'escoles bressol

2010-08-24T21:39:00.003+02:00

Segueixo creient

2010-08-23T20:31:00.001+02:00

Imatges dels Gegants de Rubí a Cracòvia

2010-08-22T20:49:00.009+02:00

Imatges d’Adifolk en Cracòvia (i no és un programa de tele)

2010-08-20T20:12:00.012+02:00

Aquest any el festival Adifolk (enllaç a pàgina oficial de l'associació) que cada estiu, des de fa més de 20 anys, porta la cultura popular catalana a diferents ciutats d’Europa, s’ha celebrat a Cracòvia. Tot un èxit de participació i de col·laboració de l’Ajuntament de Cracòvia i els seus ciutadans/es i dels grups de cultura catalana i polonesa que han fet possible aquest festival. Aquest any, a més, els Gegants de Rubí han participat!. Ja pujaré unes imatges els propers dies.

¡Depende!...de Jarabe de palo

2010-08-18T20:36:00.001+02:00

Presentació del nou anfiteatre i parc arboretum del Castell de Rubí

2010-08-16T20:41:00.000+02:00

La construcció de l'amfiteatre per a usos culturals, socials i lúdics també inclou la transformació de tot el vessant sud de la finca, que va des del Castell fins a l'esplanada que limita amb el talús de Can Xercavins. Aprofitant la morfologia del terreny, es pavimentarà la zona plana perquè faci la funció d'escenari. A més, es construiran unes grades de formigó prefabricat que aniran des de la zona plana fins a l'espai que actualment serveix d'aparcament i s'enjardinarà el perímetre amb arbrat i plantes enfiladisses al mur de tancament. La superfície ocupada per aquest espai —escenari i grades— és de 2.995 m2.

Al nord del turonet que alberga el castell, s'hi ubicarà l'Arborètum (una agrupació d'arbres i altres plantes disposades en una superfície delimitada físicament), amb diferents tipus d'arbrats distribuïts en l'espai en funció del continent d'origen. Aquesta zona, de 5.641 m2, també es dotarà d'una xarxa de camins per facilitar la seva observació. L'accés principal al Parc de l'Arborètum s'ubicarà a la zona sud, i el projecte preveu la construcció d'una gran porta que recordarà les entrades dels castells, atès que des d'aquest punt s'inicia la pujada a una de les construccions més emblemàtiques del municipi: el Castell de Rubí. Ara, un entorn més accessible per al ciutadà i amb més opcions de passeig i de trobada.

¡Você é linda! de Caetano Veloso

2010-08-14T20:43:00.001+02:00

Presentació de l'adeqüació de la zona esportiva de Can Mir a Rubí

2010-08-12T20:48:00.000+02:00

En el context de convertir en el futur aquesta illa en una zona d'equipaments esportius per al barri de Can Mir, l'actuació preveu l'enderrocament de les edificacions existents, la neteja de la zona i la conversió de la pista actual en reglamentària (22 x 44 m). A més, en una segona plataforma de la qual s'amplien les dimensions, es construeix un nou camp de futbol 7 amb baranes perimetrals per delimitar la zona d'espectadors.

¡Yamore!, vídeo de Salif Keita y Cesarea Evora

2010-08-10T20:25:00.002+02:00

Imágenes de la Mar-V

2010-08-08T21:26:00.000+02:00

Presentació de l'adeqüació de l'entorn del nou pavelló poliesportiu de la Llana de Rubí

2010-08-06T20:33:00.003+02:00

L'espai on estan emplaçats el pavelló poliesportiu de la Llana, actualment en fase de construcció, i la Masia de Can Serra és un lloc envoltat de naus industrials que està en procés de transformació. La voluntat del consistori és convertir aquest espai en un complex esportiu i, alhora, en un espai ciutadà que permeti la celebració d'actes multitudinaris.

L'Ajuntament preveu convertir aquesta zona en un espai agradable, on la relació física i visual entre l'interior del complex esportiu i l'exterior sigui harmònica. En aquest context, es crearà un parc arbrat al voltant del pavelló que aporti qualitat ambiental als espais d'activitat i que, alhora, suavitzi la transició amb l'espai exterior.

El projecte preveu la urbanització de l'entorn del pavelló i de l'aparcament, així com la incorporació d'un rocòdrom d'una alçada màxima de 12 metres per 9 metres d'amplada. Aquesta instal·lació s'ha dissenyat per a l'escalada amb corda i està pensada tant per a escaladors principiants com experts. El projecte també preveu la instal·lació del sistema d'abastament i evacuació d'aigua i la instal·lació de reg i enllumenat urbà.

Una altra de les actuacions previstes és la redefinició dels límits de la parcel·la que dibuixarà una nova geometria de voreres de més amplitud. Des del carrer Pont de Can Claverí, s'establiran dos accessos directes: un per a vianants, que conduirà directament al complex esportiu, i un altre per al trànsit rodat, que connectarà amb l'aparcament. Al carrer de Can Serra, s'hi habilitarà un accés per a vianants i vehicles, amb connexió directa a l'àmbit de la Masia de Can Serra. A la zona sud se situa l'aparcament, amb 77 places per a automòbils estacionats en bateria, incloses les adaptades per a minusvàlids. El carrer de Can Claverí disposarà de 18 places per a automòbils aparcats en filera.

Projecte Maria: retrats de dones actuals de la Montse Campins

2010-08-04T21:40:00.000+02:00

Aquí teniu el vídeo de l'exposició de Figueres i la portada de la web Proyecto María de Montse Campins, que explica el seu projecte de retratar dones actuals amb un punt en comú el seu nom de Maria. És un projecte interesant i que té encara un llarg recorregut. Enhorabona Montse!

El proyecto María, es un homenaje a la mujer

Un proyecto que muestra, a través de los retratos de una serie de mujeres llamadas María, los cambios sociales, laborales y culturales que ha vivido y que vive la mujer en España y la diversidad de la mujer contemporánea con sus victorias y sus fracasos.

La pregunta que inspira mi proyecto es: ¿Cómo es la mujer del siglo XXI en España?; y lo que pretendo es adentrarme en su pensamiento y actitudes mas espontáneas para poder ponerlas de manifiesto y que el público que asista a la muestra pueda establecer simplemente viendo y leyendo una visión de la realidad femenina.

El tema de la mujer y su posición en la sociedad ha sido tratado copiosamente, pero lo que yo pretendo es captar fotográficamente la amalgama de sentimientos que el proceso de paulatina integración de la mujer ha supuesto y supone en España, como país en el que –por circunstancias sociopolíticas de todos conocidas – la evolución de la mujer ha sido más tardía que en otros países de su entorno europeo.

Detrás de los rostros brotan una multitud de vivencias y de esperanzas en las que mucho del publico podrá encontrarse reflejado/a.

El título del proyecto responde al hecho de que hace años en España muchas mujeres al nacer eran registradas y bautizadas con el nombre de María, al que en muchos casos acompañaba otro nombre formando un nombre compuesto.

Esta costumbre propia de los estados confesionales católicos perseguía mimetizar la figura de la Virgen María y sus atributos: pureza, bondad, ternura, sumisión, lealtad, generosidad, etc. Con los años esta tradición ha ido cambiando y el nombre María se ha desvinculado de su peso religioso sin perder por ello su popularidad. Esto es también un cambio poco visible pero real de nuestro país.

Al escoger el nombre de María dejo que el azar me lleve de una mujer a otra de forma espontánea cruzando edades, sectores sociales, situaciones laborales,familias, entornos etc. Las Marías se convierten en la metonimia de la mujer actual. Una mujer con algo que decir, que no quiere que se le arrebaten sus ideales ni sus capacidades y que lucha contra el peso de una historia de desigualdades que es todavía muy reciente y aun no superada.

Una mujer que sabe que su papel es importante ante el actual reto de construir sociedades diversas y justas.

Montse Campins Figueras
Barcelona, 2008

Presentació de la reforma de l'Escardivol per a millorar les escoles municipals d'art i de música de Rubí

2010-08-02T20:21:00.000+02:00

A conseqüència del trasllat de la Biblioteca municipal Mestre Martí Tauler, el projecte preveu la redistribució interior d'una part de l'edifici i l'adequació i millora de les instal·lacions elèctriques i de climatització d'aquest equipament cultural, que acull l'Escola de Música, l'Escola d'Art i Disseny (EDRA), l'Esbart Dansaire de Rubí i Ràdio Rubí.

L'actuació a la planta soterrani afectarà les zones que ara ocupen l'Escola d'Art i l'Esbart Dansaire, el qual, més endavant, es traslladarà a l'edifici Espona. A la planta baixa, se substituirà la barana existent per adaptar-la a la normativa vigent i s'instal·larà un sistema de ventilació a la sala polivalent que actualment és inexistent. A la planta primera es concentraran els serveis de les dues escoles: s'hi ubicaran els equips directius i els serveis administratius. A més, també s'hi ubicarà la sala de professors, una sala menjador i es reservarà un espai únicament per al servidor de l'Escola d'Art.

La zona que fins ara ocupava la Biblioteca es redistribuirà per desenvolupar-hi les activitats de l'Escola d'Art. S'hi instal·laran 2 sales d'ordinadors per a 30 usuaris cadascuna, 2 sales multimèdia teoricopràctiques i una sala polivalent, i també es repararan les instal·lacions de fontaneria. Se substituiran els aparells de la instal·lació climàtica i s'incorporaran noves instal·lacions elèctriques d'acord amb els nous usos d'aquest espai.

L'actuació a la planta segona se centra a alliberar el pas que dóna accés directe a l'escala d'incendis i s'ampliarà l'aula Frederic Mompou de l'Escola de Música.

Recuerdos...

2010-08-01T21:03:00.004+02:00

"Pero la noche...¿A usted de noche no se le llena la mente de amenazas, de espantajos, de recuerdos que ya creía olvidados? A veces pienso que hay en nosotros como burbujas de tiempo, padacitos de tiempo no gastados, no vividos, que quedaron sobrantes de tardes de tedio o de mañanas infantiles de primavera, y que están ahí, vírgenes, disponibles, esperando a ser usados, algo así como esas monedas, o billetes, que encontramos en los bolsillos de chaquetas o obrigos que no nos poníamos desde hacía años. Y lo mismo pasa con algunos recuerdos. En las honduras de la memoria a veces aparecen por las noches, cuando la conciencia queda a la deriva, pequeños episodios que se habían olvidado, y que ahora vuelven como ánimas en pena en busca de consuelo y compaña." (Pág. 176-177)

Framento de Luis Landero: Retrato de un hombre inmaduro. Barcelona, Tusquets, 2009

¡Bésame mucho!, versió de Cesaria Evora. Bones Vacances! a tothom: a descasar amb vídeos, música, literatura i fotos...

2010-07-30T18:17:00.003+02:00

Una bona proposta per a tot l'any: El tren dels quatre llacs.Viatge per Àger, Camarasa, Cellers i La Pobla

2010-07-29T21:26:00.008+02:00

La proposta del Tren dels quatre llacs, és una bona opció tot l'any, però ara a l'estiu és una alternativa de vacances per Catalunya, connèixer un territori poc visitat, amb història i una natura magnífica i força econòmica.

Aquí teniu un artícle del 27 de juliol al Periódico de Catalunya :

La Garrafeta, la històrica locomotora a vapor que unia Lleida i la Pobla de Segur cada dissabte, entre tardor i primavera, passant davant els embassaments de Sant Llorenç de Montgai, de Camarasa, de Cellers i de Sant Antoni, té aquest any substitut al juliol i agost. Mentre ella reposa per raons climàtiques, un tren turístic, amb parada a totes les estacions, fa el mateix recorregut els dissabtes i els diumenges.

Ferrocarrils de la Generalitat i el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida han donat continuïtat a aquest entranyable viatge. Per treure més partit al tren, l'agència Pirineu Emoció proposa al viatger tres llocs amb encant, cadascun d'una jornada.

La primera opció és fer una volta per la Pobla. Per 35 euros, comptant el viatge, inclou visites guiades al conjunt modernista Casa Mauri, a un molí d'oli i al Museu dels Raiers del Pont de Claverol, a més d'un dinar típic.

Als més nostàlgics, un viatge en cotxe des de la Pobla els porta de tornada als anys de postguerra a Salàs de Pallars. A la botiga del museu Ultramarins i Colonials, el visitant amb 60 anys complerts pot reviure la seva infància. Conserva paper higiènic El Elefante, xiclets de tres cercles Bazoka i les primeres caixes de Cola Cao. Molt a prop de la botiga, el propietari ha ambientat també un estanc, una barberia i una farmàcia. Amb un dinar degustació es pot fer un viatge als anys cinquanta per 37 euros.

L'alternativa a la Pobla i Salàs arriba al cel. A l'estació de Cellers un cotxe fa el trasllat fins al Parc Astronòmic Montsec, al camí del Coll d'Ares. La proposta, amb retorn en ferrocarril des d'Àger, visita al Castell de Mur i dinar, costa 55 euros.

Bosc de colors

2010-07-27T21:20:00.000+02:00

Haikus, poesia japonesa-II

2010-07-25T20:42:00.000+02:00

La coberta del Celler recupera l'aspecte modernista seguint el projecte original de Cesar Martinell

2010-07-23T21:02:00.006+02:00

La coberta del Celler està pràcticament acabada. Les obres de rehabilitació d’aquest emblemàtic edifici es van iniciar a l’octubre de 2009 i contemplen diverses fases. La reconstrucció de la teulada corresponen a la primera fase que es donaran per enllestides durant l’estiu. El següent pas és condicionar l’espai interior per acabar amb l’arranjament de l’exterior del Celler.

Durant la primera fase del projecte s’ha construït la nova coberta, s’han reforçat els fonaments dels murs perimetrals i en aquests moments s’estan executant els elements estructurals necessaris per a incorporar un ascensor i noves escales interiors. També s’han enderrocat i netejat diferents estructures obsoletes a l’interior, per permetre els treballs inclosos en la segona fase de les obres que inclou l’adequació de la planta soterrani, els acabats de l’edifici, els banys i la renovació de les instal·lacions.

Després de l’estiu, els treballs se centraran en l’interior de l’edifici. L’Ajuntament de Rubí ja disposa del projecte d’aquesta segona fase i preveu obrir la licitació, amb un pressupost màxim de 762.952,50 €, durant les pròximes setmanes per poder adjudicar els treballs a la tornada de les vacances d’estiu i iniciar-los durant el darrer trimestre de l’any.

Les obres consistiran en completar els elements arquitectònics que manquen a l’edifici, seguint estrictament el projecte original de Cesar Martinell, així com condicionar l’interior del Celler per adaptar-lo al seu nou ús com a centre cultural.

A la planta soterrània s’ha projectat una àmplia sala diàfana d’uns 300 metres quadrats i de 4,5 metres d’alçada. A la primera planta de l’edifici, a la qual s’hi accedirà des del carrer Pintor Murillo, es manté la doble alçada actual, amb una petita plataforma des d’on es pot veure tot l’espai central de la nau i les 20 tines que hi ha a l’actualitat i que es conserven.

El projecte de rehabilitació es completa amb una darrera fase per arranjar l’espai exterior del Celler, que ja està en fase disseny del projecte arquitectònic.

Un celler històric

Cesar Martinell va projectar el Celler Cooperatiu de Rubí l’any 1920, quatre anys després de la seva titulació com a arquitecte. Aquest edifici és contemporani dels grans cellers que han caracteritzar la seva obra: Pinell de Brai (1919-1921), Cabra de Camp (1922) o Falset (1922) i és testimoni del passat agrícola de la ciutat.

Les bodegues projectades per Martinell entre el 1918 i el 1923 formen, possiblement, el conjunt d’obres agràries més importants construïdes a Catalunya. I és que van suposar un avenç en el camp de la tecnologia agroindustrial, ja que Martinell va experimentar, a través de l’arquitectura, nous mètodes d’elaboració del vi i l’oli.

Moltes de les decisions preses per l’arquitecte a l’hora de dissenyar aquests espais tenen una raó utilitària i econòmica, basada en l’experiència d’altres projectes o transmesa per les mateixes cooperatives. Així, les seves construccions incorporen tot un seguit de característiques bàsiques: naus de gran volum i correctament ventilades; la separació (amb càmeres d’aire ventilades) dels dipòsits soterrats per evitar la transmissió de calor en el moment de la fermentació del vi; o obertures a l’alçada del sòcol per permetre la sortida de l’àcid carbònic, fruit de la fermentació; entre d’altres.

Vídeo sobre el nou espectacle de l'Esbart Dansaire de Rubí: Dansa XXI.cat

2010-07-21T21:19:00.000+02:00

El prestigiós Esbart Dansaire de Rubí ha estrenat "DansaXXI.cat", danses de sol i serena, coreografiades pel seu director, Jordi Rubio, i amb músiques d'arrel interpretades per veus com Cris Juanico, Lídia Pujol, Eduard Iniesta o Nina entre d'altres.

Vídeo de TV3

Intervenció de Montilla en la cloenda del Programa Marc del PSC

2010-07-19T20:48:00.000+02:00

Resum de la jornada d'avui a Lleida a la Conferència Nacional del Programa Marc del PSC

Lleida, 17 de juliol de 2010

Moltes gràcies, amigues i amics. Moltes gràcies per la vostra assistència, pel vostre treball, i pel que farem plegats en els propers mesos. Amb la celebració de la convenció del Programa Marc i l’aprovació de la seva ponència, culminem un procés de reflexió i debat iniciat fa més d’un any. Un procés en el que han participat centenars de persones d’arreu de Catalunya, afiliats i simpatitzants socialistes, professionals i acadèmics que han posat el seu talent a disposició d’un projecte amb vocació de ser majoritari. Un projecte per fer de Catalunya, el país més pròsper, dinàmic i just d’Europa.

Amb aquest Programa Marc que avui hem aprovat, hem estimulat, encara més, la reflexió i el debat sobre els grans eixos dels nostre projecte polític: Un primer eix sobre el futur de Catalunya, com a projecte de societat i de país, com a projecte compartit i que té en la unitat civil del poble un dels pilars fonamentals que els socialistes volem preservar, impulsant l’autogovern de Catalunya i un projecte federal per a Espanya. Un projecte que parteix del món local i del paper fonamental dels municipis i que vol modernitzar el conjunt del nostre sistema institucional, assegurant la seva eficiència i la seva eficàcia. El programa marc que hem aprovat subratlla l’ambició de projectar-nos al món i de contribuir a una Europa cada dia més forta, cada dia més federal. És com la voldríem. Una Europa que té una influència determinant el dia a dia de les nostres polítiques. El programa marc reflexiona sobre la qualitat democràtica i apunta també algunes línies per aconseguir recuperar la confiança en la política.

El programa marc expressa la nostra solidaritat amb el futur: per això defensem un ús sostenible del territori, una gestió responsable de l’aigua i dels residus, un fort impuls a la mobilitat sostenible, i un disseny de les infraestructures que facin compatible la competitivitat del país amb la preservació i millora del territori. Un programa marc que aposta pel coneixement i la cultura com la millor inversió. Que és fidel a la nostra aposta estratègica per l’educació, simbolitzada en la frase que tots recordareu, quan dèiem “educació, educació, educació”. Amb una especial atenció envers el sistema públic d’educació. Els socialistes seguirem abordant els reptes educatius amb la determinació que ens ha caracteritzat en els darrers anys, però ens proposem, malgrat les circumstàncies, anar molt més enllà. Ens proposem posar un èmfasi especial en la importància de l’educació infantil de 0 a 3 anys, no només per facilitar la incorporació de la dona en el mercat de treball o per la generació d’ocupació, que també, sinó sobretot perquè està demostrat que aquesta constitueix una etapa fonamental per l’infant en el desenvolupament de capacitats que seran essencials en el futur. És aquesta una inversió estratègica, que proporciona oportunitats de futur als infants i contribueix a combatre desigualtats socials que són insalvables sense l’atenció que requereixen els nens i nenes en aquesta etapa tan decisiva. Apostem, per tant, per la formació al llarg de la vida, des de l’escola bressol fins a les universitats i també les escoles d’adults. Des de la formació bàsica fins la formació professional. Des de les competències clàssiques fins a les tecnològiques i científiques i els idiomes, i especialment el coneixement i domini de la llengua anglesa.

El nostre futur com a país dependrà de si som capaços d’excel·lir en cultura i coneixement. Però els socialistes hem volgut també aprofitar aquest programa

marc per a tractar i abordar aquells fenòmens que, com a conseqüència de la crisi econòmica, suposen un repte especial per al nostre projecte: En aquest sentit, cal abordar els reptes que planteja la crisi econòmica sobre el nostre sistema productiu: cal continuar amb les transformacions dels diferents sectors econòmics per a assolir els nivells de competitivitat que ens permetran continuar creixent com a país. Hem d’aprofitar els desafiaments que se’n deriven de la societat del coneixement i, especialment ara, del canvi climàtic, facilitant una nova revolució industrial al voltant de l’economia verda, de la sostenibilitat i de la recerca i la innovació, i la internacionalització de les nostres empreses. Hem avançat molt, tenim unes bases sòlides, portem set anys endreçant el país, invertint en infraestructures com mai abans s’havia fet, i hem seguit una estratègia definida de país des que vàrem constituir el primer govern catalanista i d’esquerres, amb la signatura de l’Acord Estratègic. Gràcies a l’Acord, hem seguit un full de ruta que ens permet afirmar avui que tenim unes bases prou sòlides, que estem fent els deures i que si seguim amb la mateixa determinació, aconseguirem transformar el nostre model productiu, fent-lo més sòlid i més sostenible.

Mai en 23 anys de governs de CiU s’havia pactat amb empresaris i sindicats un full de ruta, una estratègia de país. Nosaltres ho vàrem fer i l’hem actualitzat en aquesta legislatura, renovant el compromís amb els agents socials, empresaris i sindicats, i signant també a finals de l’any 2009, 30 compromisos concrets contra la crisi per a desenvolupar durant aquest 2010. És la nostra forma de dibuixar el futur, de definir una estratègia des del diàleg social i la concertació amb els agents socials. Altres no poden dir el mateix. Aquesta crisi fa emergir també nous reptes en el món del treball. Cal abordar les transformacions i els reptes d’una societat i d’una economia post-industrial.

Per això aquest programa emmarca i apunta la necessitat de reformes que facin possible dosis raonables de flexibilitat i competitivitat en el mercat laboral, I que ho faci compatible amb la qualitat de l’ocupació, la formació o amb la conciliació amb el temps personal i familiar. Però és també aquest el moment per anar més enllà i fer un esforç d’innovació, dedicant esforços a detectar i abordar noves formes de desigualtat. Per això creiem que cal fer molt d’èmfasi en la defensa dels consumidors. En un moment de crisi econòmica i de pèrdua de poder adquisitiu per a moltes persones, que pateixen especialment les famílies que travessen per una situació difícil, amb molts dels seus membres a l’atur, els socialistes volem incorporar la visió dels consumidors de manera transversal en la definició de polítiques i legislació que ens afecta a tots, davant de grups influents o davant el poder de les grans corporacions. Per això reivindiquem des de l’esquerra les polítiques de defensa de la competència com una de les eines més potents per defensar el poder adquisitiu dels consumidors i, especialment, d’aquells que compten amb menys capacitat econòmica. I finalment, amb aquest programa marc el PSC ha debatut a fons sobre el nostre sistema de benestar.

Un model de societat del benestar que es posa en qüestió per causa d’una crisi econòmica com mai havíem conegut. Una crisi que ens ha fet veure que, col·lectivament, som menys rics del que ens pensàvem i que, per tant, no tenim garantit el sistema de benestar que hem anat construint, i al que aspirem en el futur, si no ens adaptem a aquesta circumstància. Mireu, els socialistes volem preservar l’Estat del benestar, però sent conscients que l’evolució de la societat fa que algunes de les polítiques adoptades fa vint anys, o abans, avui s’hagin de revisar, ja que en alguns casos no responen als seus objectius, o hi van en contra.

Cal, doncs, un veritable impuls reformista: un impuls reformista de progrés que ens permeti abordar les millores que el nostre model social requereix per tal de garantir la seva sostenibilitat a llarg termini. Cal innovar en les nostres propostes, les nostres polítiques, per tal de continuar preservant el nostre model basat en els drets socials i en la ciutadania.

Cal preguntar-nos sobre l’impacte real de les nostres polítiques de benestar i prioritzar aquelles siguin realment eficaces per assolir els objectius de justícia social, equitat i igualtat d’oportunitats. Cal revisar els mecanismes de finançament del nostre sistema de benestar, per fer-lo més just i sostenible. Cal explicar un i altre cop que no es pot tenir un estat del benestar com el dels països nòrdics amb una pressió fiscal molt inferior a la seva. En aquest sentit, els socialistes reivindiquem la importància dels impostos i del sistema fiscal com a mecanisme fonamental per al sosteniment de les polítiques de benestar. Cal també revisar els sistemes de taxes i preus públics existents, assegurant-nos que aquests responen a criteris d’equitat, de progressivitat i de sostenibilitat, i que no perjudiquen als col·lectius més febles. Cal, per tant, emprendre reformes i els socialistes som la garantia per a que aquestes reformes es facin d’acord amb els nostres principis i valors.

Nosaltres sabem fer-ho, ho hem fet en altres ocasions i ens reivindiquem com l’opció reformista que pretén continuar en la millora del nostre sistema de benestar, fent-lo més just, més eficient i fent-lo viable per a les generacions futures. Som conscients que fer reformes sovint comporta esforços i sacrificis. Per això és encara més important recordar la trajectòria dels socialistes – des dels governs de Felipe González - al servei de les reformes, del progrés i de la justícia social. No podem deixar en mans de la dreta la direcció del país en aquest moment decisiu, perquè la seva opció és ben diferent: defensen reformes per desmantellar un sistema de benestar en el que mai, mai no han cregut. Els socialistes som els arquitectes dels pilars fonamentals de l’estat del benestar a Catalunya i Espanya. Per això sabrem reformar-lo i reforçar-lo evitant el desmantellament que pretén la dreta. A Espanya i a Catalunya.

Però el que és millor: si continuem en la línia que ja ens hem marcat, si fem les reformes que calen en el nostre sistema productiu i econòmic, en el nostre sistema de benestar, podeu estar segurs que tenim per davant un futur ple d’oportunitats. Un futur a l’alçada de la força i potencialitats que té aquest país i la seva gent, la nostra gent. Un futur millor, més equilibrat, sense els excessos d’abans de la crisi, però que precisament per això s’assemblarà molt més als anhels de la gent de progrés: una societat catalana cohesionada, que genera oportunitats per a tots els col·lectius, que no deixa mai ningú enrere,que fa possibles els projectes vitals dels catalans i les catalanes, independentment de la seva condició social o del territori on visquin. Creieu-me, aquesta és la Catalunya que, si continuem fent el que hem de fer, deixarem als nostres fills. Són temps difícils, però els socialistes som gent seriosa i sabem cap a on anem. Amb aquest programa marc hem traçat l’horitzó del nostre projecte polític i de país. Un horitzó ple d’esperança, per guanyar el futur de Catalunya. Amb treball, rigor i determinació, estigueu segurs que continuarem avançant cap a la Catalunya somiada. Amigues i amics, aquesta Catalunya somiada de la que us parlo es construeix amb fets i no amb paraules. Fets com el d’ahir al Parlament de Catalunya, cercant la unitat. Ho vam aconseguir en el darrer moment, a partir d’una proposta que vaig formular en tant que President de la Generalitat.

Bé està el que bé acaba. Però ningú no entén que com a resposta a la indignació catalana contra la sentència hi hagi líders que s’aixequin de la taula abans d’hora o bé siguin incapaços de presentar cap proposta. Però tampoc ens podem enganyar sobre les possibilitats d’unitat real entre les forces polítiques catalanes. Hem d’acceptar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut ens ha situat davant d’una disjuntiva:
O bé refer el pacte estatutari i reforçar el pacte constitucional

O bé optar per trencar el marc estatutari i constitucional. També hi ha una tercera opció, la del PP. La de la dreta espanyolista, antiga, nacionalment i socialment. El retall de l’Estatut, evidentment, els ha resultat insuficient. Només cal llegir els vots particulars dels magistrats conservadors per adonar-se que volien carregar-se l’Estatut de dalt a baix. I l’opció dels socialistes catalans és clara ens proposem refer el pacte estatutari, defensant l’Estatut votat pels catalans i el potencial d’autogovern que conté, reforçant el pacte constitucional de 1978, sense renunciar a una futura reforma de la Constitució per dotar-nos d’un Senat federal i reconèixer de forma clara la plurinacionalitat d’Espanya. No estic parlant d’una reforma per demà, sóc conscient que amb l’actual correlació de forces i amb la posició del PP això avui no és possible. Els que volen trencar el marc estatutari i constitucional tenen l’obligació de dir-ho. Com ho fa Esquerra Republicana.

Demano la mateixa claredat a CiU i a Artur Mas, que té l’obligació de decidir. Parlar del dret a decidir, però també té l’obligació de decidir. O defensa l’Estatut que van votar els catalans i una Espanya federal, o defensa la ruptura amb Espanya. Ahir, en el darrer moment, a manca d’acord entre els partits, vaig proposar ratificar el Preàmbul de l’Estatut votat pels catalans. Per cert: preàmbul que mai abans havia votat el Parlament de Catalunya, perquè es va elaborar una vegada el projecte d’Estatut havia sortit del Parlament. Precisament en el tràmit que es va efectuar a les Corts Generals. I us dic que pocs partits catalans avui el subscriuen fil per randa. El PP i Ciutadans no el volen. Esquerra el troba insuficient i opta clarament per la independència. I quan proposa la independència ERC, CiU s’absté, perquè o bé no s’ha decidit o bé se’ns amaga. Només el PSC i Iniciativa signem i votem el Preàmbul sense necessitat d’afegits.

Hem acordat també una proposta de resolució amb el PSOE a Madrid. Una resolució que recull el malestar de la societat catalana a causa de la sentència, el compromís de desenvolupar en plenitud el contingut de l’Estatut i una referència explícita al seu Preàmbul, on es recullen els elements més immaterials, els més identitaris. Està bé. Però que ningú no s’enganyi. La sentència ha malmès moltes coses. I això no s’arregla ni amb una resolució del Parlament ni amb una resolució del Congrés. S’ha produït una ruptura de confiança i un distanciament emocional que caldrà superar. I això reclama de tots molta intel·ligència, tenacitat i voluntat de pacte. Per mi no quedarà.

Ahir vam aconseguir la unitat en el Parlament en l’últim segon, amb un cop d’audàcia. També aconseguirem la victòria electoral en el darrer segon. Però no n’hi haurà prou amb l’audàcia. Caldrà molta feina, molt compromís de molta gent. Caldrà contundència en els missatges. Claredat en els discursos. I també reclamar que els nostres principals adversaris parlin clar. Si volen canviar de bandera, que ho diguin. Si renuncien a defensar l’Estatut, que ho diguin. Jo faré campanya en defensa de la senyera de tots, en defensa de l’Estatut de tots. I per tot això us necessito a tots i totes vosaltres per guanyar. Guanyar treballant, guanyar explicant les nostres propostes, guanyar defensant el país, defensant Catalunya.

La Catalunya de tots, la Catalunya inclusiva, la Catalunya que volem pels nostres fills.

Visca Catalunya! Moltes gràcies, amigues i amics.

El 19 de juliol comencen les obres de 22 nous pisos de lloguer de protecció oficial al carrer Lepant

2010-07-18T21:23:00.005+02:00

Demà, 19 de juliol, comencen les obres de 22 nous pisos de protecció oficial promoguts per la Societat Municipal Proursa. En aquest cas, els habitatges, ubicats al carrer Lepant, es lliuraran en règim de lloguer. Els habitatges es distribuiran en un edifici de quatre plantes d’alçada i un local comercial a la planta baixa, i està previst que la construcció finalitzi al gener de 2012, desprès de 18 mesos de treballs.

Entre les vivendes que es comencen dilluns hi ha vuit pisos d’una habitació, que tenen uns 40 metres quadrats de superfície útil; dotze de dos, d’entre 50 i 60 m2; i dos de tres habitacions, de 70 m2 aproximadament. Un d’aquests darrers pisos està adaptat per persones amb mobilitat reduïda. La composició de l’immoble es completa amb el local comercial a la planta baixa i quinze places de aparcament.

Més pisos al mateix sector

Aquesta promoció que comença dilluns no és l’única de la zona. De fet, just davant del solar dels nous pisos hi ha una altra promoció. En aquest cas es tracta de 46 pisos en règim de venda que promou també la Societat Municipal Proursa a traves del IMPSOL (Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial).

Els criteris concrets per optar als pisos de venda del carrer Lepant es poden consultar a la plana web de Proursa o bé a les seves oficines ubicades al carrer Prim, on a més a més s’ha de lliurar la documentació per accedir a un d’aquest 46 habitatges.

El parc d’habitatges de protecció social

En aquest moments el parc de pisos protegits està composat, d’una banda, pels quaranta habitatges en règim de venda que s’estan ultimant a Sant Jordi Parc i que formen part d’una promoció de 55. L’entrega de claus d’aquest quaranta pisos als seus propietaris està prevista per al 27 de juliol, desprès de que el 30 de juny ja es lliuressin tretze dels quinze pisos d’un edifici annex de la mateixa fornada.

Igualment, a Can Sant Joan, estan en procés 33 pisos de protecció oficial en règim de lloguer. El termini per lliurar les sol·licituds d’aquesta promoció conclou el 30 de juliol.

Finalment a la Zona Nord, les promocions actives són les ja esmentades. És a dir, els 22 pisos de lloguer que es comencen a construir dilluns i els 46 de venda, ambdues promocions es troben al carrer Lepant.

Conveni de col·laboració entre la Generalitat i l’Ajuntament per a construir els equipaments i planificar les necessitats educatives de Rubí

2010-07-16T22:09:00.000+02:00

El dilluns 12 de juliol vaig signar amb el Conseller d’Educació, Ernest Maragall, un conveni on, a part de la voluntat de cooperació d’ambdues institucions, s’inclou tres línies estratègiques: d’una banda un llistat d’actuacions concretes com l’estudi de la nova ubicació de l’institut J.V. Foix o la construcció d’una escola oficial d’idiomes a Rubí; d’altra la planificació educativa mirant al futur i, finalment, les accions per buscar l’excel•lència educativa, per aconseguir una major equitat i un creixement de l’èxit escolar.
Mitjançant aquest document, s’han concretat els plans d’actuacions fins el 2014 tenint
en compte la recuperació de la natalitat en els darrers anys i la planificació dels equipaments educatius futurs que necessita la ciutat. El document signat posa sobre paper la col·laboració amb que el Departament d’Educació i l’Ajuntament treballen des de fa temps.

Pel que fa a les accions concretes, el conveni inclou un annexe on es concreten algunes accions com, la construcció de l’Institut 25 de Setembre que juntament amb l’actual escola formarà un complex seguint el nou model institut-escola que permet a l’alumne rebre tota la formació sense necessitat de canviar de centre fins els 16 anys. El nou edifici estarà operatiu al setembre de 2012. Pel que fa l’educació primària, es preveu la construcció de la nova escola del carrer Mallorca, que el pròxim curs començarà a funcionar provisional amb mòduls que s’estan col•locant en aquests moments. Està previst que l’edifici definitiu es pugui inaugurar al setembre de 2011. Aquestes obres van lligades a l’enderroc i la nova construcció de l’escola Pau Casals, que s’ha posposat fins al curs 2011-2012.

Com a novetats, el document compromet als signants a estudiar la reubicació de l’institut J.V. Foix amb l’objectiu de traslladar-ho a la zona urbana. Fa temps que es parla d’aquest trasllat, però aquest últims anys la prioritat ha estat la primària, per a poguer escolaritzar al augment de la població infantil. Hem de dir que el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) fa la reserva d’espais per a equipaments educatius i serà més fàcil trobar la ubicació més adequada. L’edifici que quedarà buit es podrà utilitzar com a centre de formació professional integral.

D’altra banda, el protocol contempla la construcció d’una escola oficial d’idiomes a la ciutat. Amb l’objectiu que entri en funcionament el curs 2011-2012, com a mínim amb l’ensenyament de l’anglès, el centre podria començar a funcionar a les instal•lacions de l’institut Duc de Montblanc mentre no es construeix un nou edifici.

La segona línia estratègica que recull el protocol és la planificació educativa. En aquest sentit la ciutat té com a prioritat “convertir-se en un referent nacional en l’oferta formativa i de titulacions tècniques, reforçant especialment els cicles superiors de formació professional com a via alternativa a la Universitat”, segons el text del document. En aquesta línia s’apunta la necessitat de planificar la futura oferta formativa existent a la zona sud de la ciutat després del creixement demogràfic que ha experimentat, així la construcció de nous centres. També s’incideix en la planificació futura de l’ensenyament postobligatori (sobre tot, de la formació professional), fixant l’atenció en els àmbits del medi ambient, la sostenibilitat i les energies alternatives, segons ha declarat l’Alcaldessa.

La tercera línia general del protocol és la consecució de l’excel·lència educativa. Per aconseguir aquest objectiu es pararà atenció a la distribució equitativa de l’alumnat, per garantir la qualitat de l’educació. Així mateix, el departament es compromet a donar suport als projectes impulsats pels centres, de la mateixa manera que contempla la posada en marxa d’iniciatives per millorar el rendiment escolar dels alumnes. No es perd de vista, tampoc, l’educació permanent més enllà de l’ensenyament reglat, l’atenció especial a l’orientació escolar i el treball amb les famílies per implicar-les en el procés educatiu.

Haikus, poesia japonesa

2010-07-14T20:34:00.000+02:00

Jazz a la terrassa de la nova Biblioteca els propers tres divendres de juliol

2010-07-12T21:02:00.003+02:00

El nou cicle musical Concerts de Jazz a la terrassa de la nova Biblioteca Mestre Martí Tauler s’inaugura el pròxim divendres 16 de juliol amb el primer del tres concerts que es faran al llarg d’aquest mes.

El duet format pel músic català, Enric d'Armengol, i el veneçolà, Alejandro Salas, presenten el primer dels concerts de jazz amb una fusió d’estils i ritmes diferents a partir de les 22 hores.

Les altres dos actuacions es faran el divendres 23 de juliol, a càrrec de Julio Marks i Valentín Donadio, que oferiran un concert basat en estàndard de jazz i bossanova, i el divendres 30 de juliol, on, amb el concert Bossanovando, Cris Cabral i Gora Casado barregen la samba, la bossa i el folk amb el swing, el funk i el blues.

L’entrada als concerts, que es fan tots a les 22 hores, és lliure, tot i que les places estan limitades a l’aforament de l’espai, al voltant de 75 persones. L’accés a la terrassa, ubicada a la segona planta de l’edifici, es farà directament des del carrer Aribau, tot i que si alguna persona amb cadira de rodes necessités utilitzar l’ascensor, se li donaria pas a l’equipament per poder accedir-hi.

L’Ajuntament ofereix casals d’estiu per a dones grans a partir de l’agost

2010-07-10T22:32:00.004+02:00

La Regidoria de la Dona de l’Ajuntament de Rubí ofereix per aquest mes d’agost casals d’estiu per dones grans. És una programació de lleure orientada a mantenir el ritme d’activitat d’aquest col·lectiu. Els casals es desenvoluparà des del 2 fins al 30 d’agost, en horari de matí i tindran lloc a la piscina municipal i al edifici del RUBI+D.

Durant el mes d’agost la oferta d’activitats a la ciutat es redueix i moltes persones se’n van de vacances. Per combatre l’apatia, la Regidoria de la Dona ofereix a cinquanta dones, de més de 65 anys i residents a Rubí, la possibilitat de participar als casals d’estiu, per mantenir el seu ritme habitual de activitat i per obrir nous espais d’intercanvi.

El programa inclou sessions d’aquagym i de relaxació, videofòrums i tallers de temàtiques diverses com teatre. Totes aquestes activitats són gratuïtes per les dones que siguin acceptades al programa.

El termini d’inscripció comença el 12 de juliol i estarà obert fins al dia 23 del mateix mes. Les interessades s’han d’adreçar al edifici del RUBI+D (Rambleta de Joan Miró s/n), on poden torbar el Servei de la Dona. L’horari d’atenció per formalitzar l’inscripció és de 9 a 14 hores i les sol•licitants han de presentar el seu DNI.

Recull de poesia visual de la Fundació Manuel de Pedrolo

2010-07-08T21:50:00.000+02:00

El tertuliano arrepentido de Intereconomía

2010-07-06T22:17:00.000+02:00